He rellegit les cròniques que Manuel Chaves Nogales, director del diari Ahora de Madrid, va publicar entre el febrer i el març del 1936. El president Lluís Companys tornava del penal del Port de Santa María on complia condemna per haver protagonitzat els fets d’octubre del 1934, que, de facto, suposaven un cop d’Estat a la República en proclamar l’Estat català. Un gir electoral el febrer del 1936 donà la victòria al Front Popular, que va formar un govern d’esquerres i en dues setmanes va amnistiar tots els presos involucrats en els dramàtics esdeveniments del 6 d’octubre.
Chaves es meravella de l’entusiasme popular al recórrer a prop del president el trajecte que va des de Castelldefels fins al palau de la Generalitat. Un milió de persones als carrers i ni un sol guàrdia, diu el cronista, en veure centenars de milers de catalans aclamant el president amnistiat i reposat en el càrrec.
El bon govern, llavors i ara, evita molts drames i disgustos inútils
No hi ha cap paral·lelisme entre aquella situació i la d’ara. La tornada triomfal del president Companys obria una nova etapa política que conduiria a la Guerra Civil, a l’exili, a la detenció a França i a la seva execució pel règim de Franco al castell de Montjuïc el 15 d’octubre del 1940. L’amnistia de què es beneficiarà Carles Puigdemont serà menys èpica i menys dramàtica. Els temps són diferents i mentre en aquella Europa es covaven els totalitarismes nazis i estalinistes, ara hi ha un espai de diàleg, de la primacia de la llei i la defensa dels drets humans.
Voldria ressaltar dues reflexions de Chaves que podrien ser vàlides avui. La primera és “la virtut imponderable dels catalans en convertir els seus revolucionaris en purs símbols, ja que no en poden fer estadistes perfectes”. La segona és que la desfilada multitudinària victorejant Lluís Companys revela la gran força espiritual del poble català, a qui l’entusiasmen les grans manifestacions de la ciutadania. Ironitza que Catalunya no sap passar molts mesos sense provocar-ne alguna. Però entre l’una i l’altra, “algú hauria de preocupar-se d’omplir el temps amb una tasca que potser no és del tot supèrflua: la de governar, administrar, la de fer pel poble alguna cosa més que oferir-li l’ocasió i el pretext per a aquests espectacles enlluernadors”. El bon govern, llavors i ara, evita disgustos i drames inútils.
Lee también
