“ Dune’ és una advertència contra els líders messiànics”

Quan va desembarcar a Hollywood el 2011 gràcies a una nominació a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per Incendies, rodat en francès al seu nadiu Canadà, ningú no es va imaginar que Denis Villeneuve es convertiria en un especialista a portar mons fantàstics a la pantalla gran. I, tot i això, gràcies a una sèrie d’ èxits iniciats amb Sicari o el 2015, els grans estudis han apostat per ell donant-li cada vegada pressupostos més grans. A partir de La llegada va demostrar que era particularment efectiu amb la ciència-ficció, una cosa que li va permetre després recuperar el món de Blade runner i atrevir-se a plasmar Dune, l’epopeia creada per Frank Herbert. Ara n’ofereix la segona part.

Com treballa amb els actors quan ha de fer tanta atenció als elements tècnics en un film com aquest?

La meva feina és poder crear un ambient en què els actors se sentin segurs. Molts m’han dit que, més enllà de la mida de les escenografies, se senten com si fossin en una pel·lícula independent, en què hi ha una família d’artistes que col·laboren en un rodatge. Sempre m’asseguro que els actors no estableixen la pressió de la gran maquinària d’aquestes superproduccions. Aquesta part és la que em toca a mi, que tinc espatlles molt amples i sé com lluitar amb això. Una de les raons per les quals construïm tots aquests sets, i provem de filmar en localitzacions reals on estem envoltats per la natura és per crear una realitat en què ells puguin treballar. Els actors poden sentir que el que és allà és real.

Com va ser rodar les escenes en què en Timothée cavalca sobre un cuc?

Va ser meravellós poder veure aquella escena convertida en realitat perquè va quedar tal com jo l’havia imaginada. Va ser una de les escenes més complexes que he fet en la meva carrera. Va requerir molta feina perquè jo volia que se sentís com una cosa real. La meva intenció era que la meva mare cregués que és possible cavalcar sobre un cuc, volia que fos tens, elegant, perillós i estimulant, i per això va requerir una enorme feina de l’equip per poder plasmar-ho a la pantalla.

Com de complex va ser crear un nou llenguatge per a aquesta pel·lícula?

A la primera part ja teníem alguna cosa d’aquest llenguatge, que parlava el personatge de Javier Bardem. Per crear-lo vam contractar un lingüista, David Petersen, que havia treballat prèviament a Joc de trons i en altres sèries. Ell es va inspirar en el que hi havia als llibres de Frank Herbert, que va fer servir alguna cosa d’aquest idioma i nosaltres simplement ho vam expandir. El que em va impressionar és que ell va crear un idioma complet, amb el seu vocabulari i una estructura gramatical i una sintaxi que segueixen una lògica molt estricta. En David es va dedicar a ensenyar als actors com parlar-lo, quina era la pronunciació correcta de les paraules i el seu significat, perquè poguessin entendre què estaven dient. Després vam comptar amb un entrenador de dialecte al plató que els corregia i s’assegurava que tots parlessin amb el mateix accent, perquè l’idioma sonés d’una manera uniforme. Quan sento com el parlen a la pel·lícula sona com un idioma real perquè ho és de debò.

De quina manera sent que Dune 2 explora el tema de la lluita del bé contra el mal?

La maldat pura existeix, però és inusual. La majoria de les vegades tot passa per la perspectiva. I encara que ningú no pot qüestionar que el baró Harkonnen és malvat, l’emperador és algú que ha pres decisions equivocades per raons polítiques, però no estic segur que hagi estat per maldat. És més aviat un covard, i per això no m’agrada mostrar les coses en blanc i negre, sinó amb tons de grisos. Quan Frank Herbert va escriure el primer llibre, tenia intencions molt precises, volia que fos una faula i una advertència contra les figures messiàniques. Quan el llibre es va publicar, Herbert es va sentir una mica desil·lusionat amb la manera com el van entendre els lectors, que pensaven que era una celebració d’en Paul, quan ell volia que fos un antiheroi. Per corregir aquesta impressió, va escriure un segon llibre, El messies de Dune, que és com un epíleg, que va intentar corregir aquella mirada. Per això aquesta pel·lícula és una advertència i no una celebració d’en Paul.