Sosté la guitarra entre les mans com si fos el seu sisè sentit. No la deixa anar.
La conversa amb Al Di Meola resulta curiosa. Diferent de qualsevol altra. De vegades els entrevistats fan citacions de llibres, mentre que ell anomena les paraules rumba , flamenc o jazz i les il·lustra fent acords amb les sis cordes.
Al Di Meola diu que el 1974 a Madrid tots parlaven de Paco de Lucía, per això va anar a El Corte Inglés i va comprar els seus discos
“ Paco de Lucía no només és el mes famós, sinó que va encarnar tota la tradició i la va portar a un altre nivell com cap altre guitarrista flamenc durant la dècada dels setanta”, remarca Meola, que va formar duo amb el gadità i més tard, a començament dels vuitanta, va substituir Larry Coryell i va passar a integrar-se amb Paco de Lucía i John McLaughlin en el trio de fusió de guitarres més reconegut en la seva època en l’escena internacional.
Des de la seva Nova Jersey natal, on viu, la setmana passada va travessar el Hudson per participar en el macrofestival del Carnegie Hall en memòria de l’ habitant d’Algesires, mort fa deu anys. Aquesta vegada el van acompanyar Antonio Sánchez i Antonio Rey.
Després l’assaig previ, Meola, de 69 anys, que també havia estat un nen prodigi, recorda que va descobrir Paco de Lucía el 1974. Era a Espanya acompanyant Chick Corea. “Es parlava molt d’aquell jove guitarrista”, assenyala. “Tenia curiositat per conèixer-lo, perquè tots en parlaven, però als Estats Units no es coneixia”, prossegueix.
Es va dirigir a El Corte Inglés i va comprar alguns dels seus discos. De Lucía havia publicat el 1973 Fuente y caudal que conté la seva llegendària Entre dos aguas
“Vaig descobrir una cosa molt avançada i única, una gran sensació i una gran tècnica”, explica rememorant aquella audició. Meola ja tenia experiència en sons llatins, però aquell flamenc el va impactar.
Va decidir que volia fer alguna cosa amb ell. L’ocasió va arribar el 1976. Va demanar a la seva discogràfica que es posés en contacte amb la de l’espanyol. Van gravar el seu tema Mediterranean Sundance (inclòs a l’àlbum Elegant Gypsy , 1977).
“Ens vam veure per primera vegada cara a cara a Nova York, a l’estudi Electric Lady de Jimmy Hendrix al Village”, evoca. Fins i tot recorda que el seu convidat es va mostrar una mica nerviós. No parlava ni una mica d’anglès en aquell moment. “No era a la seva zona de confort, però hi havia una part d’en Paco que es volia expandir, volia sortir d’aquella zona i va tenir el coratge de fer el que no havia fet ningú en el flamenc”, remarca.
“Hi ha una cosa màgica en aquell enregistrament”, diu. Després Meola va ser el més jove en el trio de guitarres. “Es va establir una competició saludable. Volíem impressionar-nos els uns als altres. Cadascú volia fer una cosa que agradés als altres dos. No tocàvem per a l’audiència, tocàvem per als altres del trio. Tocava en Paco i deies, Déu meu!, i en John mirava de ser espectacular i després jo afrontava el repte”, revela.
“ Vam aconseguir ser millors per això, per la increïble adrenalina de la inspiració”, assegura.
Segons Meola, “ En Paco és com Miles Davis en el jazz”, el rei de la guitarra flamenca, i encara ho és, ningú no s’hi pot comparar”. Sabia que era el millor i no per això va perdre la seva humilitat”. Una dècada després, reconeix que no hi ha manera que ell pugui tocar com el seu col·lega. Sí que l’imita en una cosa. Es compra la guitarres al mateix establiment de Madrid ( Conde Hermanos). “Per tocar amb cordes de niló t’has de graduar de pàrvuls a l’institut, perquè requereix molt més esforç”.
Que l’espanyol no llegís música (“sempre deia que el mestre Segovia els criticava perquè no estaven escolaritzats”) feia la feina mes tediosa, però res més. Explica que si el trio es
va trencar va ser per l’ego de McLaughlin.