Sense retrets (treva)

Acostumats a patir, el partit contra el Getafe ens reconcilia amb el plaer d’una victòria que, sense ser plàcida –avui tot és difícil–, reconforta. Els retrets acumulats fan que els més fatalistes es guardin les ganes de comptar més les oportunitats fallades de Raphinha que no pas els encerts. Amb esperit de treva oportunista, en­tenen que el brasiler va ser crucial per encarrilar un bon resultat i una eficà- cia atacant que contradiu el manual d’instruccions –quadrats, hipotenuses, logaritmes a cama canviada– que ja no entenem ni nosaltres. L’equilibri entre esforç i eficàcia també depèn, segur, de l’encert del rival. Però dissabte feia la impressió que l’equip sortia al camp amb una humilitat resolutiva, diferent de la d’altres jornades en les quals la in­dolència, la saturació mental i la gestió dels egos definien el que vèiem damunt la gespa.

¿És possible que la dimissió diferida de Xavi estigui funcionant com a factor revulsiu? No ho sé. Però la dificultat d’una continuïtat fomenta els dubtes i obliga a preguntar-se si dos partits endreçats i seriosos són suficients per canviar això que anomenem dinàmica. L’origen grec de dinàmica és dinamis , que vol dir ‘força’, que és el que sovint fallava per una acumulació de pre­cipitació, desconcert i impotència. I després, és clar, hi ha el calendari, que concita els pitjors averanys dels que s’estimen més posar-se la bena abans que la ferida no pas per maldat con­gènita, sinó, simplement, per expe­riència.

¿És possible que la dimissió diferida de Xavi estigui funcionant?

Un altre defecte de la tribu és la hipèrbole en l’elogi, que ara li ha tocat a Cubarsí. Xavi l’ha reivindicat i, de propina, ha pogut explicar la teoria de les suposicions positives, un recompte que defineix les urgències periodístiques de l’època que vivim. Xavi s’ha guanyat el dret a fer-se la víctima, a llepar-se les espines clavades i practicar aquesta mena de retret retràctil, que, un cop presa la decisió, li permet interpretar el dia a dia del club amb una distància que necessita passar comptes amb segons quines trinxeres. Però això no vol dir que tingui raó i que no estigui sotmès a la ruleta inexorable de les circumstàncies.

Dissabte era un dia d’elogis i de bo- nes vibracions, però fa la sensació que, si venen mal dades (suposició negativa), Xavi ja no es desgastarà en un patiment personal i entendrà que l’estat d’ànim es construeix des de molts punts de vista que no són ni unànimes ni com­plementaris. “Contundents, intensos i convincents”, aquests tres adjectius li han servit per reivindicar els seus ju­gadors amb la mateixa serenitat amb què, a Nàpols, va reivindicar el dret de De Jong a queixar-se de les mentides que es diuen i s’escriuen sobre el seu salari.

L’incident De Jong té categoria d’indici judicial impossible de transformar en prova irrefutable. Efectivament, la premsa no s’inventa res. Però, mal que ens pesi, sí que pot actuar de corretja de transmissió dels que, des de la directiva i els seus tentacles perifèrics més grotescos, se senten prou importants per, amb dinàmica de bocamoll, convertir els seus desitjos i opinions en rumorologia de vol gallinaci.