Mateix indret, diferent lloc

Aproximar-nos a la política espanyola a través de l’oferta electoral, en cada convocatòria, confon els sentits, sobretot el sentit comú a l’M-30. Aquesta desorientació afecta tots els estrats de la indústria política que acaparen el debat públic: partits, líders, barons, expresidents, que confonen l’argumentari amb les idees, l’estratègia amb la tàctica i la política amb la comunicació. Promovent la tècnica política per la tècnica política, com si la política, en lloc d’art, ciència i servei públic, fos exclusivament el poder pel poder. Situant-nos d’aquesta manera, des de fa més d’una dècada, com en la cançó de Vetusta Morla, al mateix indret però en diferent lloc.

Els ciutadans viuen afortunadament més allunyats del soroll del que aquesta indústria política creu. Oblidant que Espanya és un país molt més estable, que sol votar de manera molt semblant en tots els comicis. Fixem-nos en les recents eleccions gallegues. El 2012, Alberto Núñez Feijóo va obtenir un 45,8% dels vots amb 41 diputats, i l’altre costat, (PSdeG, AGE i BNG) un 44,6% i 34 diputats. Dues majories gairebé alhora, amb el mateix resultat que ara: la dreta en té 41, amb Jácome a dins, i l’esquerra, 34. La diferència és que l’oferta electoral aleshores va fer que el PSdeG, que quatre anys abans presidia la Xunta, fos el primer de l’esquerra i els nacionalistes o plurinacionals es van presentar dividits, malgrat que van sumar un 24% dels vots, ja llavors més que el PSOE, que no va saber llegir el resultat. I això no li passa el 18- F, sinó des de fa dotze anys.

Espanya és més estable del que la indústria política creu; sol votar d’una manera semblant en tots els comicis

Va passar el mateix el 2016, tot i que el guanyador al costat esquerre fos Luis Villares , d’ En Marea, i el PSOE ja fos tercer com ara. Els mateixos escons en un costat i en l’altre, els mateixos percentatges, com veuen, encara que les ofertes polítiques canviïn i tot i els resultats que obtinguin cadascuna. Conclusió: el que passa va sempre molt més enllà del vot dual. Es tracta d’entendre la demanda dels ciutadans cada elecció. Ells són els que decideixen quina oferta política els representa i rep els vots cada vegada.

A Euskadi, hi passa exactament el mateix. També dotze anys ininterromputs. Iñigo Urkullu ja ha convocat eleccions per al 21- A. Dels 75 diputats en joc, els que s’autoanomenen dreta constitucionalista obtindran com a màxim set o vuit escons, aproximadament el 10% del total. Això és, el 90% de les basques i bascos serà a l’altre costat, plurinacional progressista o transversal, amb tots els matisos que vostès vulguin. Darrere del 90% hi ha altres idees d’ Espanya. A més, pel poble basc, el terrorisme ja és passat. Gregorio Ordóñez , com tantes víctimes del terrorisme, és un símbol de la millor memòria democràtica reconeguda per tots, també per Bildu i a primera fila del Parlament basc. I és a partir d’aquesta realitat i no d’una altra com es construeix un cotxe guanyador per no tornar, com a Galícia, una altra vegada al mateix indret però en diferent lloc.

Aquest mateix indret però diferent lloc també és, per descomptat, una constant els últims dotze anys a Catalunya, que, pels més nostàlgics, en són gairebé 20. Fixin-se en una dada per sobre de partits: el sí a l’Estatut va representar només el 36,2% del cens real a Catalunya. Un balanç molt pobre. Saben quant va ser el sí de l’1- O? El 38,5%. Igual de pobre. I això donant per bons els resultats i comptant algunes persones que van votar per duplicat. On és la veritable majoria per al canvi que no va votar? Al mateix indret, tot i que en diferent lloc. És així fins que algú troba la tecla intro de l’ordinador, com el PSOE en totes les seves eleccions del 2019 o el 28- M el PP. Repassem-ho: ja sabem que a les basques no hi haurà canvi, com a les gallegues el 2024, ni a les generals el 2023, ni a les andaluses del 2022, ni a les madrilenyes del 2021, ni a les catalanes del 2021, ni a les gallegues i basques del 2020. Tot és molt més estable del que es radia.

Quan Vetusta Morla va publicar Mismo sitio, distinto lugar (2017), no sabien que tornaven del futur. Tots els seus títols són un manual de consultoria política: El discurso del Rey o La vieja escuela (PSOE-PP), Guerra Civil o Palmeras en La Mancha (aquell Page), Consejo de sabios (o el comitè federal) o Punto sin retorno (o el bloqueig). També amb el senzill 23-J (no és broma, tot i que de juny i no juliol). Saben què? Hauríem de tornar a escoltar el ­disc.