Alguna cosa en la golejada al Getafe va transmetre que el Barça es va prendre el partit com una cosa personal, la mena de partit precedit per comptes pendents, històries que venen de lluny, el valor afegit que s’expressa en el joc, les disputes, les friccions i la satisfacció d’establir una autoritat indiscutible sobre l’adversari. No és habitual en aquest Barça una versió tan febril, però també és infreqüent la incomoditat que li provoca el Getafe, equip carregós que sol obtenir avantatge dels partits intempestius i dels rivals tebis.
Aquesta temporada va començar amb un episodi inoblidable, el Getafe-Barça que va arbitrar Soto Grado, si arbitrar va ser la paròdia que va permetre la tornada del futbol als anys del bilardisme, un deplorable salt enrere en el temps i en les maneres que va produir un partit que va durar 105 minuts, tres expulsions – Raphinha, Mata i Xavi–, 31 faltes oficials (20 del Getafe), tantes o més d’extraoficials, turmells fets malbé, mandíbules colpejades, fingiments, provocacions i el gol legal del Barça que Soto Grado es va entossudir a anul·lar tant sí com no. Primer no va decretar una puntada de peu d’ Iglesias a Araújo a l’àrea i en vista de l’evidència del seu error es va buscar, amb l’ajuda dels col·laboradors del VAR, una falsa coartada per insistir en la seva decisió. No va ser cap altra que el famós succedani de mà de Gavi moments abans de l’empenta a Araújo a l’àrea.
El Barça va transmetre la sensació d’endollat, com si tingués un deute pendent
Aquella jugada, aquell partit i la incompetència de l’àrbitre han pesat com una llosa sobre el Barça. Xavi va disparar contra tot i tothom: els àrbitres, la Lliga, les peculiars arts del Getafe... Tot i que no li faltava raó, va començar a elaborar el discurs pesarós, carregat de sospites i negativitat, que ha presidit el recorregut del Barça, amb Xavi com a primera víctima del relat. Dirigeix l’equip, però amb data caducitat.
Sis mesos després, el Barça es va retrobar amb el Getafe. Des del primer moment va transmetre la sensació d’equip endollat, amb idees clares i emoció en el joc, com si tingués algun deute pendent. Va jugar sense ximpleries, amb una inusual fermesa defensiva, cama forta, passades ràpides i eficaços desplaçaments a l’esquena de la defensa del Getafe, que va entrar en estat de pànic, pres del desordre.
Tot i que el partit va tenir previsibles moments d’aspror, el Barça no va perdre en cap moment el control. Només es va sobresaltar en una rematada de Milla que va anar al pal, després d’un rebuig fluix de Ter Stegen. A banda d’aquest accident, l’equip es va alliberar molt aviat. Va marcar Raphinha, que acaba convertint-se en productiu a força d’insistir en els errors, i va començar l’efecte dòmino sobre els jugadors. Tots van apujar el seu nivell i les seves prestacions. João Félix, per exemple, va fer el segon i fins i tot Frenkie de Jong es va animar a fer el que tant se li demana: córrer, trencar línies i aparèixer a l’àrea contrària. Va marcar un gol, el segon seu aquesta temporada.
El poc públic que va anar a Montjuïc va gaudir per fi d’una tarda festiva, sense l’angoixa de rigor, un partit de reconciliació amb l’equip, que aquesta temporada li ha donat massa insatisfaccions. Cal veure si la resposta al Getafe es queda en simple anècdota, sense més recorregut, o funciona com un impuls en l’ànim, l’autoestima i la cohesió del Barça en la recta final del campionat espanyol i la Copa d’Europa.
El futbol, que és matèria de natura variable, ofereix al Barça l’oportunitat d’aprofitar la formidable vibració del seu partit contra el Getafe i oblidar les seves malenconies. Li toca, en definitiva, prendre el que resta de la temporada com un afer molt personal.