Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’edat de la saviesa, i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació. Així comença Història de dues Ciutats , la novel·la ambientada en els anys de la Revolució Francesa que Charles Dickens va publicar per capítols en la premsa el 1859. Sabut és que els genis, encara que escriguin des del seu temps, concentren en els seus textos passat i futur. Per això les seves creacions poden llegir-se en qualsevol present. També en el nostre: el millor dels temps, el pitjor dels temps.
Fa dos anys que la guerra va tornar a fer-se real a Europa. Cada país la paeix d’una manera diferent. Els espanyols, com tots els altres, hem pagat i paguem una factura econòmica per aquesta carnisseria humana. Però malgrat els discursos admonitoris cada vegada més insistents sobre el risc creixent d’expansió del conflicte, continuem percebent-ho com una cosa llunyana. Mapes, mapes, mapes, que diria Enric Juliana.
La guerra demanda cadàvers i ruïnes, no només despesa en armament i tecnologia punta
Amb la nostra història i amb el front a 4.500 quilòmetres tot ens queda molt lluny. Que a l’est i nord europeu les coses es visquin forçosament d’una altra manera no canvia certament la nostra perspectiva. Seguim veient l’amenaça de Putin com quelcom que com a molt continuarà perjudicant les nostres butxaques. I acompanyem la seva brutalitat amb pics d’emotivitat en cada exercici de recompte dels morts, com el que toca ara coincidint amb el segon aniversari de l’inici de la matança. Resulta llunyà fins i tot quan els seus sicaris assassinen en territori espanyol a un desertor del seu exèrcit com tot just acaba de succeir.
Cosa diferent és que les coses hagin canviat –i molt– per sobre dels nostres caps en aquests dos últims anys. Una d’elles és que el militarisme ha amarat el discurs de les elits polítiques europees. La qüestió ve tractada des d’un angle tècnic, econòmic i estratègic. Manel Pérez abundava en aquestes mateixes pàgines fa una setmana a l’article “ Qui pagarà el rearmament d’Europa?” sobre l’etern dilema que sempre planteja l’assignació de prioritats polítiques. Manteniment, millora i ampliació dels serveis públics o més munició i millors drons i tancs?
La coincidència unànime dels líders europeus en què s’ha de gastar més en armament pivota principalment sobre la qüestió material de l’assumpte i els seus beneficis geopolítics. Més inversió per guanyar avantatge militar amb què dissuadir l’enemic i, si això no resulta suficient, estar en condicions de repel·lir les seves agressions. Tot i això, una de les coses que continuen ensenyant les guerres és que malgrat la tecnologia els fronts i les trinxeres continuen existint. I que en cal omplir uns i altres d’homes disposats o obligats a matar i a morir per la causa que justifica el seu reclutament. La guerra, amb independència del rol, que cada un jugui en ella –agressor o defensor– demanda cadàvers i ruïnes, no només despesa en armament i investigació en tecnologia punta. Fins i tot la guerra freda va ser així. Només que al terreny dels cadàvers es va desenvolupar en terrenys de joc que als europeus ens quedaven lluny.
Al discurs pro armamentístic europeu en alça per l’amenaça de Putin i el progressiu replegament dels Estats Units, amb Trump o sense ell, no li ha arribat el torn encara d’abordar la dimensió més punxeguda del debat sobre la militarització. I és normal. Perquè aquesta no incumbeix al capítol de les prioritats econòmiques o a la major o menor capacitat de posar-se al dia tecnològicament, sinó que refereix a una cosa molt més nuclear com és la necessitat de tornar als exèrcits i a l’armament un paper amb molt més protagonisme entre nosaltres de tot allò que representen: disposició a matar i morir en la defensa d’uns principis morals o interessos territorials.
Les discussions sobre despesa militar o la creació d’un exèrcit europeu són d’ordre comptable i pràctic només en primera instància. De seguida es tornen morals perquè incumbeixen al més substancial de la nostra manera de ser al món: els nostres valors.
El redimensionament armamentístic i militar de les democràcies exigeix diners, però no només diners. També la certesa compartida que l’equilibri entre el millor i el pitjor dels temps va camí de trencar-se irremeiablement a favor del segon si no ens afanyem. I arribats a aquest punt és on apareix un dubte més que raonable: Som compatibles –per bé o per mal– la majoria dels europeus d’avui amb una presència més gran d’un bel·licisme tangible en les nostres vides?
Lee también