Feijóo tel·lúric

El resultat de les eleccions gallegues és inapel·lable. Feijóo va guanyar amb contundència i Sánchez va perdre sense pal·liatius. Els esmento tots dos perquè, com els duelistes de
Joseph Conrad, han decidit que les seves cites electorals es converteixin en una contínua acció d’honor. Per això,
van decidir que Galícia fos un test de confiança sobre el que ha passat des del 23- J. Si ara Feijóo tingués 37 diputats i depengués de Democràcia d’Ourense per governar, el debat seria un altre, oi? Giraria al voltant del seu futur. I què hauria passat si el BNG i el PSdeG-PSOE haguessin sumat 38 diputats? Potser Sánchez no estaria passejant per la plaça de l’ Obradoiro i abraçant l’ apòstol? Tot i això, la tertúlia mediàtica que circula de dreta i esquerra per l’eix de la Castellana madrilenya, des de l’estació de Chamartín a la d’ Atocha, haurà d’esperar. I amb això, els desitjos editorialitzats que funcionen a cop d’enquestes.
Si més no, fins a les eleccions europees.

Prenent Maquiavel per testimoni, cal reconèixer que aquesta vegada la fortuna no s’ha posat al costat dels audaços. Encara que si acceptéssim que el que va passar en el famós off the record sobre l’amnistia va ser una cosa deliberada, llavors, la polseguera seria una jugada d’audàcia maquiavèl·lica que, de cara al futur, potser, podria donar fruits amb un oferiment d’indults a canvi de reconciliació. Però més enllà de veure Feijóo com un nou príncep de la fortuna, el cert és que diumenge la política va tornar a ser tossudament tel·lúrica. Tant, que el resultat electoral no admet convocatòries sorprenents que canviïn el guió, ni martingales negociadores que recomponguin el desenllaç de les urnes. Galícia ha clavat un cop directe a la cara dels perdedors: Sánchez, Díaz, Abascal i Iglesias. I també ha exaltat l’únic triomfador: Feijóo. Menció a part mereix Pontón, que ha eclipsat pels seus mèrits la resta dels candidats gallecs i ha convertit el BNG en l’oposició real al PP. Cosa que ha fet a costa de Sumar, Podem i una part substancial del PSdeG-PSOE. Curiosament, i de manera molt significativa, a Pontevedra i al Vigo d’ Abel Caballero.

El

Però s’equivocarien els guanyadors si maximitzessin el resultat i els perdedors si el minimitzessin. Sobretot perquè
a tocar hi ha dues fites electorals de pes: Euskadi i Europa. El
que ha passat a Galícia és irrepetible fora d’allà. Tot i això, marca vectors de tendència i, sobretot, filons electorals que cal saber llegir per explotar. I això ningú no ho sap fer en cap partit des de les autonòmiques i municipals. Entre altres coses perquè falta enginyera de precisió que comprengui que el futur de la mineria electoral demana el que és tel·lúric. Per vetes que s’amaguen perquè són impures i cada vegada més rares. Vetes que
et donen, però que també et
treuen. Filons polítics en què
la il·lusió i el malestar van
del bracet, perquè el món que
és cada dia més problemàtic i confús.

Si el PP vol governar a Espanya s’hi haurà d’aplicar. I si
el PSOE no ho vol deixar de fer, també. Sobretot si vol resistir fins a arribar a la seva principal carta de futur: les eleccions
catalanes. Amb Galícia, Feijóo ha omplert el dipòsit. Ara cal
saber si l’amnistia farà el mateix amb Sánchez i portarà sota el braç una llei de pressupostos.
Si no, li caldrà molta audàcia
per arribar a l’objectiu de
veure Salvador Illa al Palau de la Generalitat.