Una ja sabia que es pot estimar molt algú, però fins dimarts no vaig descobrir exactament quant. Aquell dia, la història d’amor que va publicar Rafael Ramos en aquest diari em va deixar estabornida. Potser també a vostès, en una setmana massa plena de política. Va ser acabar de llegir-la i així vaig caure, estesa a la lona com un espàrring de Tyson. El corresponsal narrava la transcendental decisió dels Van Agt després de 70 anys sent parella. Aquests nonagenaris, ara molt malalts, van triar morir alhora, agafats de la mà, en una eutanàsia conjunta. En perfecta sincronia.
L’eutanàsia és una pràctica legal als Països Baixos, segons uns estrictes criteris mèdics, com també ho és a Suïssa, Bèlgica o Espanya. Res no es deixa al caprici ni tampoc a la moral. Els pacients Eugenie i Dries patien una situació irreversible i terminal. Ells van escollir la mort a una vida amb dolor penjada d’un fil. Rafa Ramos ho descrivia com una història d’amor. D’amor romàntic del bo (i ho sento per les neofeministes que insisteixen a negar que existeixi).
La parella d’avis que van morir junts, agafats de la mà, desperta més tendresa que no rebuig
Si no fos perquè en el desenllaç d’aquest relat hi ha la mort, en diríem felicitat. L’acte dels Van Agt provoca esgarrifances i compassió, tendresa i pena. Hi ha emoció i hi ha drama. Misteri i pertorbació. Però no hi ha ni un gram de violència ni de crueltat.
Queda clar que la ciència pot allargar una vida, regalar-nos anys. Tot i això, no ha millorat els instants finals quan les cures pal·liatives es declaren insuficients o inacceptables, com en aquest cas. Els Van Agt van poder decidir sobre la seva vida, governar-la fins al final, una vegada la malaltia ja havia dictat una sentència sense marge d’apel·lació. Aquesta parella va renunciar a esgarrapar mals dies per malviure una miqueta més. Per això aquesta història convoca més tendresa que rebuig.
Això em porta a Jean Cocteau i el seu llibre La veu humana . A la seva obra el dramaturg reflexionava sobre com, ja en la vellesa, la pèrdua, l’abandonament i la desesperació compareixen quan es mor qui has estimat tant. El buit que causa adquireix tal fondària, va escriure Cocteau, que la persona vella no tem la mort i, senzillament, es deixa anar fins que s’apaga.
L’Eugenie i en Dries ens parlen de l’eutanàsia. Però, al marge, ens interpel·len a tots sobre un tema molt central en els avis. Què sent qui es queda quan falta la parella? Pànic de veure’s sol. A aquesta solitud no desitjada, la societat no li dedica l’atenció ni l’afecte necessaris per omplir el buit, i ja seria hora.