Fins als anys setanta a Catalunya hi havia diferents escoles d’enginyeria, com ara les de mines, industrials, telecomunicacions o arquitectura, que el 1972 es varen integrar a la Universitat Politècnica de Catalunya, amb Gabriel Ferraté com a rector. Les nou boles del logotip de la UPC són una clucada d’ull a aquelles nou escoles que, no sense dificultats, varen aconseguir reunir-se en un projecte compartit. Vint-i-dos anys després, el 1994, el mateix rector Ferraté fundava la Universitat Oberta de Catalunya, la primera universitat virtual del món, però aquest cop sense tants consensos acadèmics. De fet, els rectors d’aquell moment li varen recomanar que no posés en risc el seu prestigi amb la idea absurda de fer formació només en línia. Ell va perseverar, visionari, i, malgrat les dificultats tècniques i legals de la internet de finals dels noranta, va tirar endavant, i avui la UOC té més de 80.000 estudiants arreu del món.
Ferraté va dedicar la seva vida a pensar i repensar la universitat, l’estimava, però alhora era prou lliure i rebel com per qüestionar-la. Aquest setembre passat vaig poder compartir una bona conversa amb ell i quan li vaig preguntar què havia après després de tants anys a la institució, em va respondre que li havia quedat clar que la universitat no volia canviar i que era insuportablement conservadora. Em va recordar el que va dir el 2013 Xavier Prats-Munné, aleshores director general d’educació de la Comissió Europea: “Reformar la universitat és com reformar cementiris, no pots comptar amb els de dins”.
Aquest cap de setmana ens ha deixat Gabriel Ferraté, inventor d’universitats
Gabriel Ferraté
La primera universitat europea va ser la de Bolonya, el 1088, i després de més de mil anys de canvi i evolució s’ha arribat al model actual, marcat per la revolució industrial, que ens ha deixat una universitat molt orientada al món del treball, on la gent hi va a certificar-se per poder accedir al mercat laboral. Ara les tres funcions principals de la universitat són formació, recerca i transferència de coneixement, i totes elles estan en crisi, atrapades per normes i regles imposades per una Administració obsoleta i uns sistemes de govern més que qüestionables. Potser per això la institució s’ha tancat en ella mateixa, fent llargues llistes de tots els problemes que l’emboliquen, mentre va envellint incapaç de renovar-se, cada cop més precària i allunyada de la reflexió i el debat social. Sorprèn que sigui precisament en l’anomenada “societat del coneixement” quan la universitat no està sent capaç d’adaptar-se.
Quan hi ha massa aspirants a una posició laboral, el filtre de selecció més habitual és el del títol universitari. Un mal estudiant que fins i tot potser ha copiat en algun examen passa aquest primer filtre pel simple fet de tenir el títol, mentre que un professional amb quinze anys d’experiència però sense títol queda fora del procés.
Lee tambiénEvita fer servir la paraula ‘tecnologia’
Això ha omplert les aules de gent més ansiosa de títols que de coneixement, i és perfectament possible obtenir el títol aprovant exàmens o entregant exercicis sense haver acreditat comprensió o capacitat crítica. El sector públic continua fent servir el títol com a filtre d’accés, però el sector privat ja valora cada cop més l’experiència, l’actitud, les habilitats i les capacitats relacionals.
Els reptes actuals superen els límits de qualsevol disciplina i necessitem perfils capaços no només de col·laborar amb altres àrees de coneixement, sinó també d’entendre-les. I també han de ser capaços de col·laborar amb altres cultures, altres maneres de fer i altres maneres d’entendre el món, així que necessitem mestissatge tant tècnic com cultural. Traspassar les nostres fronteres europees i relacionar-nos amb els altres continents, i traspassar també les nostres fronteres cognitives i relacionar-nos amb la resta de les disciplines. Haurem de trobar la manera d’acreditar aquest concepte ampli de mobilitat, geogràfica i intel·lectual, però de moment els títols encara no parlen d’això, i segueixen centrats en coneixements, no en habilitats i capacitats. Tenir un títol no té res a veure amb ser un bon professional, ni un bon ciutadà, ni amb ser capaç d’actuar de manera eficient al món que estem construint.
Com deia Jorge Wagensberg, si estàs observant quelcom i veus que no canvia ni es mou... toca-ho, a veure si reacciona, perquè potser és mort. Toquem la universitat, encara que molesti.
Lee también
