Un poema cap en un vers

Com el naixement és una causa directa de la mort vivim immersos en una contradicció permanent. Pura vida.

Com recita el bolero, “no se sabe ni cuándo ni cómo ”, es va inventar aquest cap de setmana això que els moderns han batejat com un plot twist , és a dir, un gir de guió: o és un geni o un temerari, però a set dies de les eleccions a Galícia ningú no podia imaginar que el PP s’obrís a un indult, encara que sigui de la Senyoreta Pepis, per a Puigdemong (amb “ ng” final utilitzant la pronunciació de Feijóo). No és només això, Feijóo, continuant amb el bolero de “nadie sabe ni cuándo ni cómo” va admetre que serà complicat provar que Puidemong va cometre un delicte de terrorisme.

Ningú no podia imaginar que el PP acceptés un indult, encara que sigui de la Senyoreta Pepis

Però llavors, on queden totes aquelles manifestacions a mitja Espanya amb les rimes de Bécquer a l’estil “Puigdemont a prisión” confirmant que un poema cap en un vers? O les paraules de Cayetana Álvarez de Toledo, portaveu del PP però vers lliure de la dreta, empenyent a les masses al crit de “ l’ Espanya constitucional corre perill”. Tot després d’un 155, més de deu mil poli­cies dormint al famós vaixell Piolín el 30 de setembre del 2017 i dos referèndums. I, per descomptat, de proposar la il·legalització dels partits independentistes fa mitja hora.

Ahir Feijóo, a Ferrol, no va dir que no. Va matisar “que ara no es donen les condicions”. Curiós. El relat no és que Junts accepti l’indult de la Senyoreta Pepis (demanar perdó cantant “no lo volveré a hacer más” com Sandro Giacobbe a El jardín prohibido ), és que deixa obert un pacte amb l’independentisme català.

Què està passant en el PP i al cervell d’Alberto Núñez Feijóo? Hi ha dues opcions. La primera és que li està sortint el pseudonacionalista que governava amb majoria absolutíssima a Galícia i que cuina un acord a foc lent per a un futur no llunyà. Feijóo deixa les finestres obertes perquè corri l’aire i no tanca les portes per acordar amb Junts per Cata­lunya.

La segona és menys poètica i no cap en un sol vers: veient les ajustades enquestes a una setmana vista a Galícia, arrisca i utilitza la poesia que va parir la gent al carrer mentre recita “Para lo que me queda en el convento...”.

I mentrestant, Díaz Ayuso tocant la lira al balcó de Génova.

Lee también

Madriditis i madrilenyisme

Jordi Basté

Passa alguna cosa amb Xavi

REDACCIÓN