Ningú no retirarà la mà a Lamine Yamal

Lamine Yamal va jugar a Vitòria el seu cinquè partit consecutiu com a titular. Excepte al partit de Copa contra l’Athletic, els ha acabat tots al camp. A San Mamés va ser substituït a la pròrroga, de manera que també va complir amb els 90 minuts reglamentaris. Lamine té els mateixos 16 anys que a l’agost, quan es va assentar al Barça, després d’una enlluernadora actuació al Joan Gamper. Va ser una d’aquelles fogonades inoblidables que solen destacar-se molts anys després a les estrelles del futbol, però en aquell mateix instant va començar el debat sobre les cures que requeria un adolescent que encara no coneix la fulla d’afaitar.

És un debat tan vell com el futbol. Quan sorgeix una llumenera juvenil venen a la memòria el petit grapat d’adolescents que han meravellat les successives generacions d’aficionats. Pelé va començar la nissaga als anys cinquanta del segle passat. Amb 17 anys, va impressionar a la selecció brasilera que va guanyar el Mundial del 1958. Allà es va descobrir que els veritables genis venen de fàbrica. Pelé, Maradona i Messi, els tres futbolistes que mengen a part a la taula dels reis, evidencien la relació entre precocitat i magisteri inigualable.

Amb les excepcions que es vulguin –Zidane, per exemple, no va irrompre al panorama internacional fins als 25 anys–, el jugador extremadament diferent ho demostra molt aviat. Triguen molt poc també a assumir les màximes responsabilitats als seus equips, de manera que la seva presència a les alineacions és constant. De vegades, sobre el geni precoç s’abat el dimoni de les lesions, els mals consells, el trastorn emocional o la cobdícia dels intermediaris.

És ampli el catàleg de joves estrelles que es dissipen sense deixar rastre al futbol, els uns perquè no eren tan extraordinaris com se sospitava, els altres perquè van ser víctimes dels pitjors factors que presideixen el futbol. És natural, per tant, acollir amb cautela i moltes cures els genials adolescents que s’enfronten a les aclaparadores exigències que requereix el futbol, que en el cas del Barça actual es multipliquen exponencialment. Les incerteses i el desànim fan miques més carreres que no pas els tacs dels rivals.

Lamine no va marcar cap dels tres gols de la victòria del Barça a Mendizorrotza, però va ser la figura del partit, el jugador que va despertar més admiració i l’únic que va produir sorpresa. A causa de l’evidència de les flaqueses i necessitats de l’equip, Xavi ha canviat el full de ruta de Lamine Yamal. Queda enrere el juvenil protegit amb cotó fluix i molts minuts de descans, més suplent que no pas titular, més recurs circumstancial que no pas clau de l’equip, més tristoi que no pas feliç.

Qui sap? Potser a Lamine li convenia interioritzar i pair les frustracions durant el seu recorregut pel breu desert, però l’evidència (i la lesió de Raphinha) s’ha imposat. Es va acabar l’administració de minuts, la por de cremar-lo i el respecte a les jerarquies. Al moment més crític de la temporada, el noi de 16 anys juga tots els minuts de tots els partits, sense que s’escoltin les anteriors veus preventives.

El Barça necessita Lamine com el pa que menja i Yamal necessita jugar per assumir la seva importància crucial. Aquesta equació s’ha complert als últims cinc partits. La resposta del jugador ha tan bona que només abandonarà la titularitat quan l’esgotament sigui evident o la situació del Barça millori tant que Lamine es demani un descans. Com més ha jugat, millor ha funcionat. Als últims cinc partits ha arribat a una nova estatura a l’equip, una que obligarà a mirar-lo amb altres ulls i, en alguns casos, amb una altra actitud. Amb tota seguretat, Lewandowski no retirarà mai més la mà a Lamine Yamal.