Que el futur envia el passat als marges de la història és cert a la fira ISE, concretament al pavelló 8, el marge físic i més llunyà de la mastodòntica fira tecnològica –només oberta a professionals– que se celebra aquests dies a l’Hospitalet de Llobregat. Allà on tan sols arriben un grapat dels milers d’assistents a la fira s’hi poden contemplar el micro amb què George Martin, el cinquè Beatle, parlava amb la banda a l’estudi d’ Abbey Road, l’amplificador que Jimi Hendrix va fer servir en el seu concert de l’illa de Wight o una part de l’equip de so instal·lat a l’amfiteatre de Pompeia per al mític concert que Pink Floyd hi va fer el 1972.
Trossos d’història tancats en vitrines com si fossin restes paleontològiques en un museu d’història natural, ossos dels dinosaures més grans que van poblar la terra sonora als seixanta i setanta, reunits amb paciència per un veterà tècnic de so de Cheshire, Chris Hewitt, testimoni d’aquella època i ara guardià de la seva memòria a través de la mostra CH Vintage Audio, que aglutina una cinquantena de peces que mostren el costat tècnic de la història musical. Micròfons i auriculars dels anys seixanta, moduladors pioners utilitzats per Stevie Wonder o sintetitzadors de la primera època en què l’electrònica va entrar de ple al món de la música i la va transformar per sempre.
La mostra inclou aparells de Jimi Hendrix, Neil Young o The Who, molts encara en actiu
Amb passos decidits, Hewitt mostra orgullós la seva col·lecció mentre assenyala objectes únics com el compressor DBX160 que va fer servir John Lennon per gravar Imagine en el seu estudi de Tittenhurst, els micros per a bateria que Roger Taylor va fer servir en el concert de Queen celebrat durant el Live Aid del 1985, l’amplificador de John Entwistle, baixista de The Who, amb l’afinació per acords escrita per ell mateix en una cantonada, o les trolley boxes, les enormes maletes que s’utilitzen a les grans gires, pertanyents a Eric Clapton i Albert Lee, coneguts com The duck bros. “Tinc un centenar d’aquests baguls de diversos artistes a casa meva”, comenta. Gairebé sense aturar-se, apunta al modulador que Martin Hannett va fer servir en la producció d’ Unknown pleasures , primer disc de Joy Division, i una mica més enllà mostra el mesclador que Neil Young es va endur a les gires de Crazy Horse i Crosby, Stills, Nash & Young, encara amb els adhesius posats pel músic canadenc per anotar els ajustos de control.
Enrolat des dels 16 anys al món de la música, Hewitt, que ara en té 70, ha treballat darrere dels escenaris amb Grateful Dead o The Kinks, una experiència que li ha permès entrar en contacte amb David Gilmour i Nick Mason, guitarra i bateria de Pink Floyd, per aconseguir parts de l’equip de so que la mítica banda va utilitzar en la gira de The dark side of the moon , el 1973, de què es mostra un dels 14 blocs de so que es muntaven en els concerts i que viatjaven amb la banda en els seus tours mundials. “La gent es pensa que tinc molts diners però no és veritat, ho vaig gastar tot fa molt de temps”, explica amb un somriure mentre passeja per la seva col·lecció, que s’ha encarregat de documentar mitjançant tres llibres en què recull la història dels equips de so en l’últim mig segle, a més de mantenir-la en bon estat de funcionament. Per demostrar-ho gira la roda de volum de quatre robustos altaveus grisos i comença a sonar I’m only sleeping dels Beatles. Es tracta de l’equip amb què els quatre de Liverpool van gravar gairebé tots els seus discos en els estudis Abbey Road de Londres, els mateixos monitors d’àudio que es poden veure a la pel·lícula Get back. “Tot el que veus a l’exposició funciona, quan una cosa nova s’espatlla la gent simplement la llença. Però tots aquests trastos es poden arreglar”, comenta.
En les mateixes bones condicions està l’equip de so WEM que David Bowie va fer servir en la gira de Ziggy Stardust del 1973 juntament amb The Spiders from Mars, i que Hewitt va recollir d’un magatzem on s’esllanguia entre la pols, o una de les tres taules de mescles que es van utilitzar al mític festival de la illa de Wight del 1970, que va marcar el final del moviment hippy. “En aquella època les mescles encara es feien al mateix escenari i no al davant, com ara”. Per aquest aparell hi va passar la música dels Doors, Free, The Who o Jimi Hendrix, noms que sonen distants i una mica estranys tan a prop de l’última tecnologia d’àudio que s’exhibeix al pròxim pavelló 7 de la Fira.
“La tecnologia no és res sense la gent que la utilitza, és quan s’uneixen els dos elements que aconsegueixes alguna cosa veritablement creativa”, recorda Joe Hoskins, cap de contingut d’ ISE, sobre una tecnologia encara activa fa tan sols tres dècades, abans que l’era digital s’ho emportés tot. “D’aquí 20 anys, els aparells que ara es mostren a la fira podrien formar part d’una exposició com aquesta, això et fa pensar en la rapidesa amb què canvien les coses”. Haurem d’esperar un temps per saber si els equips que la fira ISE exhibeix en aquesta edició tenen la mateixa durabilitat que els dels seus precursors, utilitzats per Gilmour, Lennon, Neil Young i companyia, i sobretot si els envolta la mateixa màgia que els van conferir aquests mags de la música.