A l’esquerra del PSOE hi ha un espai polític que es caracteritza per un perfil identitari canviant, per la fragmentació i per la inestabilitat. Així ha estat des de la recuperació de la democràcia. Aquest espai el va defensar al Congrés dels Diputats durant la I legislatura el Partit Comunista d’ Espanya, amb certa cohesió i 23 escons. En successives legislatures van agafar el testimoni Izquierda Unida i altres aliances, que van oscil·lar entre els cinc i els 21 diputats. Fins que a la XI legislatura, Podem i altres marques associades van capitalitzar el malestar dels indignats del 15- M, aconseguint 65 diputats, i amenaçant l’hegemonia del PSOE.
Ara, a l’esquerra del PSOE oneja la bandera de Sumar, amb 26 diputats, mentre Podem, després d’escindir-se d’aquest bloc, suma cinc escons. L’enèsima reformulació de l’esquerra ve marcada per les dificultats per fer honor al nom de Sumar, formació encapçalada per Yolanda Díaz, i pel desgast de Podem, de resultes de la seva participació en el govern de coalició amb el PSOE, en l’anterior legislatura. Un govern en què la vicepresidència va ser abandonada aviat pel líder morat Pablo Iglesias, i que va tenir en Irene Montero una titular d’ Igualtat controvertida.
La defensa de l’interès personal pot perjudicar el de la ciutadania que diuen representar
Les possibilitats d’aquesta esquerra alternativa semblen dependre, entre altres coses, de la seva capacitat per cristal·litzar en una nova fórmula atractiva. El PCE es va beneficiar de la seva feina en la clandestinitat al llarg del franquisme; Podem va saber rendibilitzar el moviment dels indignats; i Sumar, i en concret Yolanda Díaz, ha agafat el testimoni que li va entregar Pablo Iglesias i mira de consolidar el seu projecte en aquest espai.
Però Podem, descontent amb l’estratègia de Sumar i el que considera menyspreu per part d’aquesta força, es nega a diluir la seva marca, tot i sabent que aquesta resistència pot restar forces a l’esquerra i obrar contra la viabilitat de l’actual Govern de coalició. Res no fa pensar que aquesta actitud hagi de canviar aviat. Sense anar més lluny, l’elecció d’Íñigo Errejón com a portaveu parlamentari de Sumar, enfrontat amb Podem. Aquesta realitat, apreciable en l’escena estatal, té el seu correlat en l’escena catalana, on Podem i Comuns, que antigament havien unit forces, ajornen el divorci, però ja han decidit anar per separat a les pròximes eleccions. El futur d’aquest espai polític està doncs condicionat per la naturalesa dels que aspiren a dominar-lo, pel gen divisiu i pel personalisme, i tot això complica el seu futur. Aquesta naturalesa, expressada en diverses fases històriques, interpel·la ara els que volen escriure un altre capítol de l’esquerra alternativa. El seu futur no serà el mateix si prioritzen els interessos personals o de marca sobre els dels ciutadans que diuen representar.