França va patir el 27 de juny passat una altra revolta a la banlieue de les principals ciutats, barris suburbials poblats per migrants empobrits, procedents principalment del Magrib i l’ Àfrica subsahariana, instal·lats des dels anys seixanta i setanta del segle passat en grans blocs d’habitatges socials de lloguers reduïts.
La metxa de la revolta es va encendre a Nanterre, a la banlieue de París. El desencadenant va ser la mort d’un jove magribí, de 17 anys, que es deia Nahel, a mans d’un policia que li va disparar a boca de canó després que el jove provés de fugir amb el seu vehicle. No va trigar a aparèixer el vídeo amb l’“assassinat” del jove a les xarxes socials, que han exercit un paper molt significatiu en les mobilitzacions. Hi ha una estreta relació entre les xarxes i els joves enragés. No només ajuden a mobilitzar, sinó que inciten al desordre i la violència.
Va seguir una setmana de grans disturbis en protesta per la mort d’en Nahel. En sis dies, més de 700 membres dels cossos de seguretat i 30 bombers van resultar ferits, 250 locals policials van ser atacats, 12.000 vehicles cremats i 2.500 edificis incendiats. Centenars de negocis van ser saquejats. Els incidents més greus van passar a Marsella. En aquesta ciutat i a Nimes es van assaltar armeries. L’habitatge d’un alcalde va ser atacat i incendiat, amb greu risc per a la seva família, que era dins. 45.000 policies van ser mobilitzats, molts d’ells tirotejats pels revoltats. Es van produir més de 3.000 detencions. El 30% dels detinguts eren menors (edat mitjana, 17 anys). La revolta del 2023 no va superar les tres setmanes que va durar la del 2005, però va ser més devastadora i més preocupant per a l’ Estat francès (el president Macron es va veure obligat a suspendre la seva visita d’ Estat a Alemanya).
Nadir Kahia, de l’associació Banlieue Plus, va declarar: “A la banlieue hi ha un profund malestar i hi és des de fa almenys quaranta anys. Als anys seixanta i setanta es van construir barris d’habitatges per respondre a un problema econòmic: calia mà d’obra immigrant. Es va fer venir molta gent i aquesta gent va tenir fills, i aquests al seu torn van tornar a tenir fills. Els grans protagonistes de les revoltes són els joves de segona, tercera o quarta generació. Aquests joves són francesos, però no se senten francesos, perquè l’ Estat no els ha considerat mai com a tals i no ha resolt els problemes de fons com ara educació, habitatge, desigualtats, discriminacions o violència policial”.
Des de fa cinc anys la imatge de França està en crisi. Primer per la revolta dels gilets jaunes (armilles grogues) del 2018, després van ser les protestes contra la reforma de les pensions i ara els aldarulls a la banlieue . Els analistes coincideixen que es tracta de símptomes d’un malestar profund i d’una greu fractura social.
Macron va manifestar que s’han de “comprendre en profunditat les raons que han conduït a aquests greus esdeveniments”. La seva ministra de Comerç i Turisme, Olivia Grégoire, va declarar que “cal buscar-ne les arrels profundes i provar de combatre-les; és massa fàcil, com fan les oposicions d’extrema esquerra (Mélenchon) i d’extrema dreta (Marine Le Pen), analitzar les coses segons els convé; per l’extrema esquerra la culpa és de la policia i de les institucions i per l’extrema dreta la culpa és de les barriades”.
Un assaig d’interès per mirar d’entendre el que ha passat a França és L’archipel français. Naissance d’une nation multiple et divisée Opina que al país tot ha canviat els últims decennis. S’estaria metamorfosant en “un arxipèlag d’illes que s’ignoren les unes a les altres”. La matriu catolicorepublicana de França s’ha “dislocat completament”. El que passa a la banlieue és un exemple típic, un més, de l’enorme fractura social que s’ha produït al territori francès. “La crisi total del nostre sistema polític té lloc en un context de fragmentació”.
Els joves de tercera o quarta generació no se senten francesos ni creuen que l’Estat els en consideri
Sami Naïr escriu que “els joves dels barris exclosos se senten abandonats; la dimensió postcolonial és central per entendre alhora el replegament de la identitat nacional davant la diversitat multiètnica i multiconfessional; les raons sociològiques de les revoltes són clares: joves de tercera i quarta generació dels suburbis, afectats pel fracàs escolar i, sovint, aturats, sense futur i objecte d’una persecució incessant per la policia”. Altres analistes insisteixen en el fracàs del model “assimilacionista” francès, tant pel que fa a “igualtat” com a “respecte” o “ reconeixement identitari”. Així, les revoltes manifestarien una demanda violenta d’aquests elements, més instintiva que no pas política.
Un es pot preguntar per què Marine Le Pen ha mantingut un perfil baix durant l’última revolta. Sembla que contempla amb tranquil·litat els esdeveniments. Deu estar convençuda que juguen a favor del seu partit, Reagrupament Nacional ( RN). El 2027 Macron no pot ser reelegit. Ella intentarà per quarta vegada arribar a la presidència de la República. Aquesta vegada pot estar més a prop que mai d’aconseguir el seu objectiu.
Mentrestant, s’ha aprovat dificultosament una nova llei d’ Immigració, la número 30 des del 1980, i s’ha nomenat un jove primer ministre, Gabriel Attal, de 34 anys, que, en la seva breu etapa com a ministre d’Educació, ha fet gala de convenciment, criteri i coratge per afrontar una altra reforma educativa.
Lee también
