Al llarg de la història només les vicissituds del poble gitano són comparables amb les del poble jueu. Com a producte de les seves diàspores, s’han disseminat a milions en multitud de països conservant una insòlita i profunda identificació amb la seva cultura i els seus orígens. Tots dos pobles han tingut sovint la condició de boc expiatori i han patit violència, humiliacions, arbitrarietats i vexacions de tota mena, estigmatització, llegendes negatives i menyspreu. I com a tràgica culminació inqualificable, l’Holocaust, que va sacrificar milions de jueus i centenars de milers de gitanos, la qual cosa va generar un inextingible corrent universal de solidaritat davant aquells genocidis.
Durant segles, els dos pobles han estat víctimes, amb intensitat i freqüència variables, però mai, enlloc del món on estiguessin instal·lats, no han optat per esdevenir botxins, per respondre a l’odi amb odi o a la violència amb violència.
Amb aquests antecedents, la creació –per decisió de l’ONU– de l’ Estat d’Israel permetia esperar l’emergència d’un focus perdurable de pau, concòrdia i convivència. Malauradament, no ha estat així, per a patiment d’israelians i palestins molt en primer lloc, i de milions de persones arreu del món (especialment, les moltes que tenen sentiments i afectes compartits).
És difícil comprendre com el Govern d’Israel pot ser insensible al dolor que causa a milions de palestins
I després d’anys de dolor i frustració, arribem al conflicte actual que dona lloc al títol d’aquest article, en el qual el terror es refereix a la matança de Hamàs i la barbàrie a la resposta de l’exèrcit d’Israel. D’acord amb les dades que la directora executiva d’Unicef va esmentar al Consell de Seguretat de l’ONU el 22 de novembre, el nombre de nens israelians assassinats va ser de 35, i el de nens palestins assassinats a Cisjordània sumava 56, a més dels més de 5.300 nens morts a Gaza pels bombardejos de l’exèrcit israelià. Les víctimes civils a Gaza més que dupliquen les que va produir la invasió de l’ Iraq, i s’acosten dramàticament a les que els bombardejos alemanys van produir a Londres durant la Segona Guerra Mundial.
Davant les tragèdies de les quals som espectadors vitalment interessats, escauen algunes consideracions: malgrat els greus antecedents a què es va referir el secretari general de l’ONU, l’agressió de Hamàs és totalment injustificable, i el seu resultat, amb 300 soldats i més de 900 civils assassinats i desenes d’ostatges segrestats, inadmissible, per més que resulti insòlita la facilitat amb què l’agressió va ser perpetrada, en una frontera de tan alt risc.
La resposta de l’exèrcit israelià, bombardejant poblacions indefenses, és despietada i inhumana i contrària al dret internacional. L’objectiu d’eliminar els milicians de Hamàs no pot justificar la mort de milers d’innocents. Un fi legítim no justifica mitjans il·legítims.
Lee tambiénUna amnistia possible
L’escalada de violència de l’ocupant a Cisjordània mostra un supremacisme inconcebible per part de colons i soldats. La deshumanització de l’altre és palmària, per més que sigui igualment semita, descendeixi igualment d’ Abraham i invoqui la pau amb un terme gairebé idèntic (shalom i salam). De la mateixa manera, la inauguració de nous assentaments il·legals és una provocació inadmissible.
Moltes persones s’han preguntat com un poble tan culte i avançat com l’alemany va permetre emergir al seu si la maldat absoluta. Igualment, és difícil comprendre com el Govern d’Israel, amb la seva terrible experiència secular de patiment, pot ser insensible al dolor que provoca a milions de palestins, la vida dels quals, salut i dignitat estaran en perill mentre durin les hostilitats i més enllà.
En un article recent, Shlomo Ben Ami, exministre d’Afers Exteriors israelià, afirmava: “Cal buscar una sortida a aquest infern moral”, desideràtum universalment compartit. Els dos països, Israel i Palestina, tenen dret a viure en pau i seguretat, sense la por permanent de l’hostilitat quotidiana o de l’atac imprevist. I tant de bo algun dia puguin canviar odi i menyspreu per fraternitat, i oferir al món tota la creativitat i l’energia de dos pobles valuosos, lleials i resilients. Tot i això, l’experiència d’aquests decennis ens porta a pensar que són més capaços de perpetuar el conflicte que de construir la pau.
Per això, la comunitat internacional s’hauria de comprometre a resoldre el conflicte, i especialment l’únic país que té la capacitat per fer-ho, els Estats Units (Europa, dividida, és irrellevant), amb la col·laboració dels ciutadans israelians oposats a aquest Govern ineficaç i radicalment immoral. L’objectiu seria establir fronteres segures i definitives, prèvia descolonització de Cisjordània, i garantir la integritat dels dos estats erga omnes, incloent-hi –si calgués– solucions imaginatives (per exemple, la incorporació d’Israel a l’OTAN).
Lee tambiénL’Europa necessària
El més urgent, però, seria el cessament total i definitiu de les hostilitats i la protecció de la població civil, amb un pla humanitari massiu que eviti fams, epidèmies i més morts de víctimes innocents. I mentrestant, no hauríem de deixar d’indignar-nos davant tant de patiment.
Alhora, confiem que, al nostre país, possiblement “propalestí”, continuïn sense manifestar-se sentiments antisemites, totalment aliens a la nostra tradició democràtica, que ha brindat unànimement la nacionalitat espanyola a milers de sefardites, en una entranyable reparació simbòlica de l’error històric que va suposar l’expulsió de jueus i moriscos al segle XV.
TREVA I PAU, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carles Losada, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor, Xavier Pomés i Víctor Pou
Lee tambiénUna altra vegada les dues Espanyes?
