Europa es troba avui en una de les múltiples cruïlles que ha hagut d’encarar, en molts casos amb èxit i en d’altres amb penes i fracassos, al llarg de la seva més que bimil·lenària història. No es tracta ara de reescriure-la, és la que és, però sí de reconèixer els orígens que van marcar la seva singularitat i en els quals ha anat perfilant la seva identitat. Aquests són sens dubte en la cultura grega i la seva filosofia; en el dret romà que li va donar el cos polític; en la llengua llatina, que es va convertir, per ella mateixa i per la seva gramàtica, en llengua vehicular i comuna, i en la religió cristiana.
Tucídides ens va transmetre en la seva història el discurs fúnebre que va pronunciar Pèricles a Atenes l’any 431 a.C. en ocasió de la victòria contra Esparta i referint-se a la política atenesa va dir: “Tenim un règim polític que no enveja les lleis dels nostres veïns, atès que més aviat som exemple per a algun que no pas imitadors dels altres. Se li dona el nom de democràcia perquè serveix als interessos de la majoria i no d’uns quants, però, segons les lleis, en els litigis privats, tothom té els mateixos drets. [...] I així com convivim sense molèsties en l’àmbit privat, en el públic no delinquim sobretot per respecte i obediència als magistrats i a les lleis, en especial, per servir les víctimes de la injustícia i les que, malgrat no estar escrites, comporten una vergonya universalment reconeguda a qui les incompleix”.
Mesures de seguretat excepcionals la setmana passada a París per les amenaces de bomba arran del conflicte Israel-Hamàs
Per la seva banda, el cristianisme aporta com a imperatiu el reconeixement de la igualtat de tots els éssers humans, com a fills d’un mateix Déu, redimits per Crist, portadors d’una dignitat i llibertat que exigeix el respecte d’uns drets, que li són inherents i d’obligat compliment jurídic i moral, que han reconegut les democràcies, a partir de la seva proclamació en la Declaració del 1948. Tot i això, no hem d’oblidar el gran dolor causat per les guerres intestines que han dessagnat el continent al llarg dels temps fins a arribar a les guerres cruels i devastadores del segle XX.
La ruïna del continent, causada per aquelles guerres, va ser la que va animar el 9 de maig del 1950 el ministre d’Afers Exteriors francès, Robert Schuman, a fer pública la seva famosa declaració que va propiciar la gran transformació del que és avui la realitat de la UE. En aquells moments, França, Alemanya, els països del Benelux i Itàlia van firmar el tractat del Carbó i de l’ Acer (CECA), que va donar lloc que “el principi de sobira-
nia” donés pas a una “sobirania que delegués sobirania”. El canceller alemany, Konrad Adenauer, va dir llavors que aquesta “és la responsabilitat moral que tenim envers els nostres pobles”.
La sobirania exigeix pagar-se la pròpia seguretat davant qualsevol agressió que la posi en perill
Durant aquestes dècades podríem dir que, malgrat les dificultats, hem seguit un veritable camí d’èxits en què s’ha construït una unitat política forta, que ha estat decisiva perquè, en nom de la seva finalitat, anessin harmonitzant-se les tasques legislatives, de govern, doctrinals i jurisprudencials que configuren aquesta Europa amb vocació de futur.
Seria prolix relatar aquí les fites més importants del seu trajecte, sense oblidar els aconseguits també pel Consell d’Europa, que, sense ser la Unió, és una institució intergovernamental que ha aportat la promoció i defensa dels drets fonamentals de caràcter polític, social i cultural, amb una influència sobre la UE extraordinària.
El camí recorregut per la UE no ha estat fàcil, però sí il·lusionant i decidit, i podem dir que cap dels països que la formem no podria tenir una força en l’àmbit de la política mundial superior a la que tenim junts. Malgrat això, hem vist a les perifèries del continent les guerres cruels dels Balcans i, últimament, l’agressió injustificable de Rússia sobre Ucraïna, que tant de mal està causant.
Lee tambiénUna altra vegada les dues Espanyes?
També la UE ha hagut d’afrontar el Brexit i les seves conseqüències, que, segons les recents enquestes en la població britànica, han resultat perjudicials per al seu país, la qual cosa va representar un veritable trastorn per a la Unió Europea. A més, hem patit una pandèmia sense precedents en la nostra història recent. Als tres problemes, la UE hi ha respost de manera cohesionada.
Europa és una realitat, també un concepte i un ideal; i a més una necessitat. Recentment, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va dir que “Europa respon a la crida de la història. I la història ens crida ara per completar la nostra Unió”. Tal manifestació és del tot certa. Dèiem en aquestes pàgines, no fa gaire, que, per no caure en la irrellevància internacional, resultava imprescindible la unió política federal en àmbits tan importants com afers exteriors, competència, comerç, fiscalitat, energia, sanitat, immigració, ciència i tecnologia, i avui hem de dir amb rotunditat que també en defensa. En cas que no sigui així, la nostra dependència d’altres països serà inevitable. La sobirania exigeix pagar-se la pròpia seguretat davant qualsevol agressió que la posi en perill i Europa ho necessita com més aviat millor.
Seria absurd pensar que la idea dels pares d’aquesta nova Europa va ser un benintencionat desig irrealitzable o un error. Amb la seva decisió, sorgida de la necessitat sentida de dur a la pràctica aquells principis que li van donar la identitat, es van avançar fa més de 70 anys al que ha passat al món de la geopolítica, on la globalització ha fet sorgir noves potències que no comparteixen precisament els valors fundacionals que ens resulta necessari preservar.
Treva i Pau, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carles Losada, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor, Xavier Pomés i Víctor Pou
Lee también
