Si al Parlament es produís el proposat i desitjable debat sobre el fracàs i l’abandonament escolar a Catalunya, s’obriria la possibilitat d’un pacte de govern sobre una qüestió que ho necessita com poques: el fracàs escolar a Catalunya és d’un dolorós 17% de l’alumnat de primària i secundària, respecte del 6% dels països nòrdics. L’abandonament prematur dels estu- dis és, també, molt superior a l’europeu. Els ciutadans hauríem d’exigir que aquest debat no esdevingui una pugna més entorn del model educatiu o sobre la millor opció pedagògica, perquè, si fos així, resultaria estèril.
Avui sabem que el fracàs, l’abandonament escolar i el baix rendiment acadèmic que els nodreix tenen causes multifactorials, des de les mancances familiars fins a les socials i culturals, encara que l’ESO és superada per més del 80% de l’alumnat. Tot i que la rutina burocràtica ho emmascari, les principals fonts, no exclusives però sí determinants, de l’alt nivell del fracàs i l’abandonament escolar són les dificultats de l’aprenentatge, la incomprensió, el tedi i la frustració.
No abandonen els alumnes amb bons resultats acadèmics, sinó aquells que fracassen o que, fins i tot superant l’ESO, presenten un baix rendiment, repeticions de curs i senten el final de l’ensenyament obligatori com un anhelat alliberament al final d’un procés dolorós. Dolorós per als que pateixen trastorns del neurodesenvolupament que fan de l’escolaritat obligatòria una cursa d’obstacles insofrible i interminable. Si no són detectats ni diagnosticats, no seran tractats. Són problemes reversibles que requereixen tractaments que, en la gran majoria, no sufraga la sanitat pública. Els que els pateixen i no són tractats difícilment progressaran en qualsevol sistema educatiu.
I el seu fracàs no és atribuïble a deficiències suposades o reals del sistema, llevat d’una: no detecta ni disposa de prou vies ni recursos per a la correcció de les disfuncions cognitives de base psicogenètica com són la dislèxia (dificultats amb la lectura i l’escriptura), la discalcúlia (dificultat en el maneig de números), la hiperactivitat, el dèficit d’atenció i les variants de l’autisme, entre d’altres.
Per reduir el fracàs escolar cal detectar, diagnosticar i tractar els trastorns del neurodesenvolupament
A Europa fa anys que es mesura la prevalença dels trastorns de l’aprenentatge. Els resultats varien en funció dels diversos mètodes i criteris aplicats a cada país. A Espanya l’evidència que es desprèn dels estudis realitzats aquí permet estimar en un 20% de la població estudiantil (aproximadament un milió entre primària i secundària) la suma de casos dels diversos tipus de trastorns esmentats. A la Gran Bretanya calculen que un milió tres-cents mil alumnes requereixen educació especial. La mateixa proporció per població suposaria a Catalunya cent cinquanta mil. Però només n’hi ha deu mil set-cents de reconeguts i per altres tipus de deficiències!
Per reduir amb eficàcia i resultats el fracàs i l’abandonament escolar cal detectar, diagnosticar i tractar els trastorns del neurodesenvolupament, que inclouen tots els trastorns de l’aprenentatge de base psicogenètica. Tasca ingent per aplicar a una població a Catalunya d’un milió d’escolars, la qual cosa requereix com a condició prèvia que d’entrada se’n reconegui la necessitat ineludible.
Lee tambiénEl pacte europeu de migració i asil
La intensitat de l’esforç, en termes de personal especialitzat i finançament, no hauria de ser obstacle, atès l’enor- me i, sense cap dubte, més alt cost material i humà del fracàs i l’abandonament escolar. ( L’ordre de magnitud dels costos socials del fracàs escolar és de desenes de milers de milions d’euros). Altres països ho han fet i la Generalitat té prou competències per assignar a aquesta finalitat recursos de la creixent recaptació impositiva. Poques despeses reporten beneficis socials, econòmics, individuals i col·lectius tan alts com l’evitació del fracàs escolar!
Esperaríem d’un debat sobre un tema de tanta transcendència acords del caire següent:
1) El compromís de les forces parlamentàries d’impulsar l’elaboració d’un pla de detecció, diagnòstic i tractament dels trastorns del neurodesenvolupament, amb distribució de funcions, pressupostos i responsabilitats entre l’administració educativa i la sanitària. Tot plegat afegit a les mesures d’orientació professional i personal de l’alumnat que es considerin necessàries.
2) Acord de promoure des de tantes institucions i instàncies culturals com sigui possible, i en particular des de l’autoritat educativa, la percepció que les disfuncions del neurodesenvolupament són corregibles tan naturalment com les deficiències de visió i audició, i que els nens afectats són tan normals com els que porten ulleres o audiòfons. Aquesta detecció ha de ser salvífica, ni condemnatòria ni discriminatòria. Així ho hauran de veure familiars, companys, mestres, professors i, sobretot, els mateixos concernits.
Lee tambiénLa pròxima presidència espanyola de la UE
Finalment, cal el compromís de creació d’una comissió independent formada per professionals experts, per tal d’informar el Parlament del compliment dels acords anteriors i de la seva execució.
No podem continuar estant al grup que va al capdavant del fracàs i l’abandonament escolar a Europa.
COL.LECTIU TREVA I PAU, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carles Losada, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor, Xavier Pomés i Víctor Pou
Lee también
