L’ estrena de The curse (Skyshowtime) posa a prova la nostra capacitat d’adjectivar la sèrie creada per Nathan Fielder, amb un paper protagonista per a Emma Stone. Els adjectius més habituals són incòmoda i peculiar , i exploren una ambigüitat eufemística que preserva la possibilitat que la sèrie sigui un èxit o es converteixi en referent de culte . Fielder, còmic, director i actor canadenc, ha participat en estimulants aventures experimentals com Los ensayos o, com a productor, How to with John Wilso n . Aquí el sentit de l’humor busca escletxes que s’encarnen en personatges desagradables, autoreferencials, representants d’impostures medioambientals i ideològiques. El problema és que l’ànsia experimental i la denúncia del postureig s’allarguen. I, un cop que hem entès el plantejament absurd de la proposta, l’argument s’esllangueix fins a desembocar en reiteracions flàccides. De manera que, després d’haver intentat salvar-la amb contorsions adjectivadores, l’espectador té dret a preguntar-se si la sèrie no deu ser senzillament dolenta. Si aquest any Emma Stone acaba sent notícia, no ho hauria de ser per The curse i sí per la pel·lícula Pobres criatures , dirigida per Yorgos Lanthimos (oficialment s’estrena el 26 de gener). Aquí el factor d’autoria es trasllada a l’argument –revisió femenina i fantàstica del mite de Frankeinstein a partir d’una novel·la d’Alasdair Grair– i a una posada en escena que enlluerna per l’audàcia i la dissonància creativa. I, sobretot, per la monumental i moderníssima interpretació de Stone, que supera tots els reptes del seu personatge. La idea d’alternar tres nivells de passió amorosa (i sexual) i situar-los en un univers visual que combina la lluminositat i la foscor atrapa l’espectador amb tanta força que no pot perdre el temps a adjectivar tot el que –original, provocativament dissonant– està veient.
L’actriu Emma Stone supera tots els abismes i els reptes que planteja el seu personatge protagonista
NOSTÀLGIA. La mejor generación (Telecinco) intenta imposar l’entreteniment espectacle de plató amb eufòria competitiva, en aquest cas musical. Tres equips representants de períodes diferents i la sobredosi habitual d’aplaudiments. El motor d’aquesta història és la nostàlgia dels grans èxits, alguns dels quals s’han popularitzat més a través de l’etílica litúrgia dels karaokes que del moment en què van ser compostos. Quan Pablo Carbonell canta Strawberry fields forever , queda clar que la televisió és una indústria sense pietat en què de vegades t’has de buscar la vida com sigui.