No em diguin que no és paradoxal que la Unió Europea hagi assolit un pacte entre estats sobre migració i asil, després de mesos de debats, i que el Govern d’Espanya estigui disposat, en canvi, a fragmentar les competències per acontentar JxCat, a fi que els aprovés dos decrets en l’últim minut. Més sorprenent encara és que el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska i la ministra d’ Inclusió i Migracions, Elma Saiz, no estiguessin al corrent d’aquest mercadeig parlamentari. Com tampoc no ho estava Pere Aragonès, el president de la Generalitat, que és a qui li correspondria gestionar aquestes competències. De fet, el ministre de Presidència i Justícia, Félix Bolaños, ha hagut de donar-li explicacions i sobretot calmar-li els ànims.
Fa dos dies que el Govern central intenta rebaixar les expectatives de la cessió migratòria a Catalunya, competència que la resta de comunitats autònomes no tenen interès a disposar-ne, tret del País Basc, que vol ocupar-se de l’última fase d’acollida als sol·licitants d’asil. Però seria un disbarat que cada autonomia decidís quins emigrants han de ser expulsats. És possible que Carles Puigdemont i la seva tropa aspirin a convertir Catalunya en un llogaret resistent, com el que es va imaginar René Goscinny per a Astèrix, però al continent estan per traspassar sobirania a la UE a fi d’ afrontar les crisis migratòries, no per disgregar-les.
És paradoxal que la UE concentri competències en immigració i a Espanya es fragmentin
JxCat vol expulsar delinqüents reincidents d’altres països i controlar els fluxos d’estrangers, però això no es pacta en un passadís del Parlament entre dues persones sense un mandat clar. I molt menys sense un debat en profunditat i amb participació de totes les forces polítiques. La població immigrant a Catalunya representa un 23% del total espanyol. El fet que existeixi una cultura i una llengua pròpia fa que tingui la seva lògica que disposi de més eines i recursos per afrontar aquest fenomen.
Però la Constitució estableix que la immigració és competència exclusiva de l’ Administració central, encara que permet delegar funcions mitjançant una llei. Perquè la immigració és considera un assumpte d’ Estat, no una moneda de canvi.
Lee también
