La victòria de Javier Milei a les eleccions presidencials argentines ha desencadenat una doble reacció. Des de les files de l’esquerra es considera un triomf de la ultradreta, concepte de geometria variable, extensible a qui gosi qüestionar les idees i l’agenda gauchista; des de l’anomenada dreta alternativa, sobretot europea, es contempla aquest triomf com un èxit de les seves propostes. Les dues tesis són errònies o, per ser precisos, suposen una simplificació o una caricatura del pensament i del programa del nou president de la República austral, que s’emmarquen en la tradició liberal. Per això, és sorprenent l’intent de situar-lo en l’òrbita del pensament reaccionari, autoritari o feixista.
D’entrada, Milei no és un conservador, sinó un anarcocapitalista en el terreny teòric –el desig d’un món sense Estat– transmutat en un liberal clàssic davant una restricció bàsica imposada per la realitat: la impossibilitat d’assolir aquest objectiu. Per això, la seva meta és més humil; a saber, la reducció del volum i del poder estatals per incrementar l’esfera d’autonomia i llibertat dels individus. Aquesta visió es plasma en la seva assumpció pública de la concepció del liberalisme encunyada pel seu mentor Alberto Benegas Lynch jr.: “El respecte il·limitat als projectes de vida dels altres, basat en el principi de no-agressió i en la defensa del dret a la vida, a la llibertat i a la propietat”.
I és que els referents intel·lectuals de Milei no se situen en l’àmbit de la dreta alternativa d’autors com Patrick Deneen, Yoram Hazony, R.R. Reno o Alain de Benoist per citar alguns ideòlegs emblemàtics d’aquest moviment. Ni el seu programa no s’assembla gens al de gent com Orbán, Wilders o Le Pen. S’insereix en l’herència filosòfica que va de Joan Baptista Alberdi, inspirador de la Constitució liberal del 1853, a l’esmentat Alberto Benegas Lynch jr. a l’Argentina, i en la de pensadors com Mises, Hayek, Friedman, Ayn Rand o Rothbard. Això és així i, per ser rotunds, és indiscutible. La seva única proximitat a la dreta alternativa, com ell mateix ha declarat en una llarga entrevista a The Economist, és tàctica: ara i aquí, l’enemic és el socialisme i cal frenar-lo i fer-lo retrocedir.
En aquest marc doctrinal, Milei defensa el dret de cada individu a viure conforme els seus valors, a perseguir els objectius que consideri oportuns sempre que no violi els drets de tercers. Això sí, tot individu adult i racional ha de ser responsable dels seus actes, acceptar els costos de les seves decisions i no pretendre transferir-los a d’altres o a l’ Estat. Per això, tret del cas de l’avortament, Milei estima amb raó la inexistència d’una posició unànime entre els liberals sobre aquesta qüestió, defensa una llibertat d’elecció personal total des del canvi de sexe, per exemple, fins al tràfic d’òrgans. Això no té res a veure amb l’ideari de la dreta alternativa.
En l’àmbit econòmic, el president argentí proposa un projecte i un pla per executar-lo, ajustats a la situació argentina, molt similars als de Reagan o Thatcher als anys vuitanta del segle passat: en el pla macro, la disciplina monetària per acabar amb la inflació i la fiscal per eliminar el dèficit públic mitjançant la disminució de la despesa de l’ Estat; en el pla micro, un ampli pla de liberalització dels mercats, de privatitzacions, d’obertura exterior i de rebaixes d’impostos amb la finalitat d’elevar el potencial de creixement i la productivitat. Tampoc no és un nacionalista en economia, sinó un lliurecanvista i un defensor de la immigració.
La principal lliçó de Milei és la capacitat de convertir el liberalisme en una plataforma guanyadora
Des de l’esquerra s’afirma que el paquet de reformes aprovat en forma de decret de Necessitat i Urgència ( DNU) mostra els instints autoritaris de Milei. Això suposa un desconeixement total de la Constitució argentina. La Carta Magna, a l’article 93 incís 3, faculta el Govern a fer servir aquesta normativa, que té força de llei des de l’aprovació per l’Executiu, sempre que no afecti qüestions penals, tributàries, electorals o el règim de partits. El DNU no incideix sobre cap d’aquests temes. A més, el Parlament en pot derogar la vigència amb el vot en contra majoritari de les dues cambres.
Javier Milei és un populista? No, però per respondre a aquesta pregunta és bàsic entendre quina ha estat la seva estratègia electoral. D’una banda, ha exposat de manera clara i rotunda un programa liberal ortodox de ruptura amb l’estatisme; de l’altra, ha apel·lat directament a la ciutadania, curtcircuitant els mitjans de comunicació i les elits corporativistes que han dominat l’escena pública argentina, posant de manifest com s’han beneficiat durant dècades del sistema imperant a costa de la majoria. En altres paraules, ha tret el liberalisme de la minoritària torre d’ivori i l’ha convertit en un projecte de canvi atractiu per al votant mitjà. Per això, l’acusació de populista llançada contra un líder amb unes idees que, com s’ha mostrat, són als antípodes d’aquesta doctrina; confusió interessada del fons amb la forma.
La principal lliçó de Milei és la capacitat de convertir el liberalisme en una plataforma guanyadora i qui n’ha de prendre nota no és la dreta alternativa, la doctrina de la qual no coincideix, llevat de la idea d’antisocialisme, amb la del líder argentí, sinó que qui hi ha d’estar més atent és el centredreta clàssic, que ha abandonat les senyes d’identitat liberals i no és capaç d’articular una alternativa al col·lectivisme imperant.
Lee tambiénPerdre el tren de la prosperitat
