Keir Starmeraspira a ser el tercer líder laborista que guanya unes eleccions en cinquanta anys
Harold Wilson, l’únic líder laborista no anomenat Tony Blair que ha guanyat unes eleccions generals britàniques els últims cinquanta anys, deia que el Labour “és una croada moral o no és res”. Segons aquest barem, ara mateix seria poca cosa, perquè ha escollit el camí de l’avorriment, la vaguetat, les generalitats, la prudència, la monotonia i l’absència total de promeses per intentar posar fi als que seran catorze anys de govern conservador ininterromput.
Passades les festes, l’any polític ha començat amb febre electoral i l’especulació que els britànics podrien anar a les urnes el 14 de novembre, nou dies després que els nord-americans. La decisió correspon al primer ministre Rishi Sunak, que així guanyaria temps perquè millori l’economia, baixi la inflació i els sol·licitants d’asil comencin a ser enviats a Ruanda. La seva gran esperança és que una hipotètica victòria de Trump actuï com una onada i empenyi els indecisos (un 17% segons els sondejos) cap a l’agenda ultraliberal de retallades massives de l’ Estat de benestar, privatització de tot el que es pugui privatitzar, protecció de les grans corporacions, dels oligarques i dels propietaris a costa dels inquilins, acomiadaments de funcionaris, retallada dels drets laborals i de les minories, criminalització de les protestes, caracterització dels mediambientalistes com a extremistes, restricció del vot als joves...
El que els tories necessiten per sobre de tot és un miracle, amb les costures del país esquinçades, un deute públic insostenible, vuit milions en llista d’espera per a operacions a la sanitat pública, vaga de metges i una sensació generalitzada de desesperança resumida en el concepte de broken Britain , Gran Bretanya trencada.
Sunak espera que una victòria de Trump empenyi un 17% d’indecisos cap a una agenda ultraliberal
“Les coses només poden millorar” va ser l’eslògan amb què va guanyar Blair el 1997, quan el país també estava cansat d’un llarg període de domini tory però l’economia anava bé. El lema de l’actual líder laborista Keir Starmer per demanar el canvi és molt menys il·lusionant: “Amb nosaltres les coses no empitjoraran perquè no poden empitjorar”. És el que té ser polític d’un país en ple declivi, dominat per l’apatia, on un milió de persones dormen al carrer, afectat de ple per les inseguretats europees provocades per Ucraïna, la intel·ligència artificial, la creixent desigualtat, els moviments migratoris, el medi ambient, el debilitament de l’Estat nació.... L’optimista “ Yes, we can ” d’Obama s’ha convertit en un pessimista “No, we can not”(No, no podem).
Lee tambiénL’any que votarem perillosament
Starmer és com el boxejador que va guanyant clarament el combat per punts i la seva tàctica consisteix a evitar un cop que el deixi KO, que és el que necessita Sunak. Si el seu rival diu que abaixarà els impostos hereditaris i sobre la renda, calla. Si concedeix noves llicències a l’explotació de petroli i gas al mar del Nord, oblida les seves credencials mediambientalistes i calla. Si insisteix a enviar els immigrants a Ruanda, es planteja processar els seus casos en altres països. Moderat, prudent, responsable, decent, tecnòcrata, no vol espantar els votants socialment conservadors que van inclinar la balança del costat del Brexit. El new Labour (nou) de Blair ha evolucionat al grey Labour (gris).
Les enquestes ratifiquen la seva estratègia i li atorguen entre 17 i 22 punts d’avantatge, però no se’n fia i tem un gol del rival a l’últim minut que li negui, si no la victòria, sí la gran majoria absoluta que sembla que té a l’abast, sobretot amb la implosió dels nacionalistes de l’SNP a Escòcia, on tot indica que el laborisme tornarà a ser la força dominant.
Starmer no promet res i és com el boxejador que va guanyant el combat i només ha d’evitar el KO
Sunak sap que ho té cru. Una eventual recuperació requereix que comencin els vols a Ruanda (una mena d’espantaocells polític per dissuadir els immigrants d’anar-hi), que baixin els tipus d’interès i la inflació, i millori la situació a la sanitat pública. Però el que passi no depèn d’ell, que en gran manera té les mans lligades, sinó de les decisions que prenguin els tribunals i el Banc d’ Anglaterra. Els votants prefereixen com a líder Starmer per un 31% a un 19%, i també confien més en ell per gestionar l’economia.
Aquest any, Sunak aspira a convèncer un nombre suficient de votants que el pitjor ja ha passat, que el Labour és un perill que acabaria d’arruïnar les finances, i que els tories han posat la cosa en ordre després dels excessos de Johnson i Truss. Starmer ven per la seva banda un progressisme realista per a èpoques d’austeritat. O per dir-ho d’una altra manera, un realisme màgic amb molt de realisme i bastant poc de màgia.