Orient Mitjà, alerta màxima

La guerra a Gaza s’ha tornat més regional que mai les últimes 72 hores i l’espiral fa créixer el temor del desbordament de l’ Orient Mitjà. Els seus equilibris resisteixen, tot i que difícilment ho podran continuar fent al ritme dels darrers esdeveniments. La violència, inherent a tota guerra, acapara el protagonisme i complica la tasca diplomàtica, urgent i peremptòria. D’una banda, Israel va eliminar dimarts amb un dron un dels capitostos de Hamàs, Saleh al-Aruri, a Beirut, lluny, doncs, de Gaza i en territori d’un Estat independent i aliè –en teoria, que no a la pràctica– al conflicte.

Convé recordar que la plana major de l’organització terrorista no resideix a la franja, sinó en tercers països com el Líban, Qatar o Turquia, un privilegi a què no tenen accés els dos milions de palestins de Gaza, en nom dels quals va perpetrar Hamàs la matança del 7 d’octubre passat. És la primera vegada que Israel ha reconegut implícitament haver atacat un objectiu militar fora de les seves fronteres des del començament de la contesa. El seu missatge és nítid: cap lloc del món no serà segur per als responsables del 7 d’octubre.

Al ritme de les últimes 72 hores, la diplomàcia tindrà complicat limitar la guerra a Gaza

El segon atemptat va tenir lloc dimecres a l’ Iran mateix, on dues explosions al cementiri de Kerman van matar gairebé un centenar de persones. Assistien a la commemoració del quart aniversari de l’assassinat a Bagdad del general iranià Qassem Soleimani, per obra d’un dron nord-americà. Teheran ha donat per fet que és obra del seu particular “eix del mal” ( Estats Units i Israel), mentre que Washington va al·ludir a una possible autoria de l’ Estat Islàmic, que ahir va reivindicar l’atemptat.

En un altre episodi alarmant, el Govern de l’ Iraq va acusar ahir la coalició internacional que encapçalen els Estats Units de l’atac –també amb un dron– que va matar tres milicians proiranians a l’est de Bagdad.

L’ Iran ha fet saber mitjançant els seus altaveus que
respondrà a aquestes agressions amb “fortes represàlies”, encara que, senyal positiu, ha adoptat un llenguatge prou ambigu per no garantir un augment sense límits de l’escalada, que té al sud del Líban i la frontera nord d’Israel el seu principal tauler (les milícies de Hizbul·lah, dirigides per l’ Iran, actuen en aquella zona del Líban, tot i que, de moment, no han secundat la guerra oberta que desitjava Hamàs). La seva segona rampa és al Iemen, on els aliats huthis llancen míssils contra Israel i els mercants en una zona vital del comerç mundial.

El 7 d’octubre ha revifat les contradiccions d’una regió molt dividida, on tots els actors mundials tenen interessos. Quan l’ Aràbia Saudita i l’ Estat d’Israel es disposaven a reconèixer-se, va arribar la matança de Hamàs, que va avortar una aliança adversa a l’ Iran, símbol de l’islamisme xiïta en rivalitat històrica amb les altres branques d’aquesta religió. Els aliats dels Estats Units, com Egipte, Jordània o les monarquies del Golf, tenen dificultats per desentendre’s de les morts de civils a la franja de Gaza. Alhora, són els primers interessats a evitar que l’ Iran faci créixer el seu protagonisme i exporti els seus mètodes i objectius (la desaparició d’Israel, entre d’altres). D’aquí el temor cardinal dels EUA que la guerra a Gaza dinamiti l’statu quo i encengui en flames la regió, sinònim de petroli i de rutes comercials.

En paral·lel, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha patit aquest setmana una desautorització greu del Tribunal Suprem –una altra prova que Israel és una democràcia–. Alleujar les penúries de la població palestina, escurçar al màxim les operacions militars –dins del legítim dret israelià de posar fi al lideratge de Hamàs a Gaza– i perfilar un pla sobre el futur dels territoris palestins ajudarien a evitar el temut desbordament.