Superada la pandèmia, malgrat que la covid continua habitant entre nosaltres, i oblidada la crisi econòmica, encara que els preus no deixin de pujar, ens emboliquem en la gran cel·lofana nadalenca i ens desitgem bones festes al ritme compartit de cullera i forquilla. Primer amb els companys de feina, després amb la família, amb menús que han duplicat o triplicat el preu, només perquè estem en festes.
Dit això, les il·luminacions dels carrers intenten incitar-nos al consum. Sense consum l’economia no funciona i “l’economia, estúpid” –així i sense pal·liatius va ser un dels lemes de la campanya de Clinton– és el principal motor del cos i de l’ànima del país. No obstant això, al que inciten els llums de Nadal no és a les compres sinó a les aglomeracions, de les quals no treuen partit els botiguers sinó els lladres, els espavilats controladors de carteres en butxaques alienes.
Com que estem en temps molt competitius, els alcaldes de diversos municipis s’obstinen a convertir les seves ciutats en la number one, dit en anglès que queda més fi. Pel que fa a la il·luminació pública, pensem en Vigo; pel que fa a l’alçària de l’arbre, pensem en Badalona.
L’arbre de Badalona, segons la propaganda, és tan alt que si algú s’atrevís a grimpar-hi branques amunt podria arribaria fins a la lluna si, abans, esclar, no s’hagués escalabrat en una caiguda mortal irremeiable.
També proliferen les disfresses, especialment les de Pare Noel, amb capes vermelles i panxes i barbes de cotó fluix, no sols per encàrrec d’alguns botiguers sinó també per a gust de persones encantades d’anar abillades d’aquesta manera.
Com que del que es tracta és de cridar l’atenció dels focus televisius, es posa a la graella tota la carn –el peix no, i menys el marisc que va massa car– per a aconseguir-ho. Així recordo haver vist aquests dies en algun informatiu que tots els veïns d’un poble, amb només una vintena d’habitants, s’organitzen per transformar-se en figures de pessebre unint-se a la llista de llocs que els mostren també vivents, amb la finalitat d’atreure visitants i sortir als mitjans, malgrat que la commemoració del naixement de Jesús va de mal borràs.
El políticament correcte ha arribat a l’extrem d’esborrar fins i tot la paraula ‘Nadal’
Poca gent s’adona que el veritable significat de la paraula Nadal, el mateix en diverses llengües europees, és “festa commemorativa del naixement de Jesucrist que se celebra el 25 de desembre”.
No obstant això, laics com som i ens mostrem –no fos cas que ens titllin de catòlics fanàtics que proven d’imposar les seves festes religioses als que no són creients o pertanyen a altres credos–, hem suprimit pessebres institucionals i en les felicitacions de moltes entitats les reproduccions de la iconografia del Naixement han estat substituïdes per unes altres que tenen a veure poc o gens amb l’ocasió.
El políticament correcte ha arribat a l’extrem d’esborrar fins i tot la paraula Nadal , quan encara ens desitjàvem “bon Nadal i Any Nou pròsper” per ser canviat per “bones festes”, una fórmula més neutra i segons els entesos més extensiva, ja que la festa inclou a tothom, fins i tot els que consideren que el Nadal no té res a veure amb ells.
Tal vegada per tots aquests aspectes –oblido quanta estupidesa i frivolitat inclouen–, seria millor anomenar aquests dies noves festes de carnestoltes.
Al marge de tanta banalització, però, un nen, pobre i desvalgut, molts nens i nenes pobres i desvalguts, naixeran aquesta nit a Gaza, a Ucraïna o a Somàlia. En fi, bon Nadal.
Lee también
