En aquest moment de desembre, l’atenció se centra en el calendari, que avança rabent cap a les campanades de Cap d’Any, com impulsat per l’entusiasme cec d’estrenar. Mentrestant, moltes notícies que s’han succeït aquests dies ressonen familiars, un recordatori que el temps té un caràcter circular i repetitiu: una altra teràpia de xoc per a les finances argentines, una altra votació en solitari dels Estats Units en el Consell de Seguretat de l’ONU, un altre desacord en el temps de descompte durant la cimera del clima per l’elecció d’un verb (que és millor, reduir o prohibir?), una altra excusa del Partit Popular que posterga la renovació del CGPJ o una altra novetat editorial de Pedro Sánchez (amb l’amenaça d’un tercer, tot i que no a l’estil del de Yasmina Reza sobre Sarkozy, em temo).
La cirereta d’aquest déjà vu informatiu va ser l’anunci que Putin, en el que fa passar per un esforç de patriotisme i sacrifici encomiable pel poble rus, es tornarà a postular a les eleccions del 2024. En el joc d’assegurar-se la posteritat, el mandatari té l’as a la màniga de perpetuar-se en el càrrec. Se sol dir que el poder corromp, però també momifica. I d’això en saben alguna cosa a Moscou, amb dos dels seus exlíders soviètics embalsamats (Stalin sota terra, Lenin al mausoleu de la plaça Roja), una tècnica també exportada al seu moment a Àsia perquè preservessin els seus venerats líders comunistes. (No era aquesta una curiosa manera d’advocar per la igualtat?).
Un nou mandat de Putin augura més distanciament d’Occident, alhora que continuarà finançant crims de guerra a Ucraïna amb els milions de rubles procedents de la seva economia extractiva. Per a això últim se serveix del control dels mitjans de producció i de l’opinió pública, mentre confia en la propensió a la fatiga de les democràcies liberals que, fins i tot abans de fer dos anys de la invasió, ja donen mostres de sentir-se exhaustes.
Així les coses, imagino que en el marc de la lluita russa contra la “influència estrangera” en algun moment s’aprovarà una llei que obligui a canviar els noms de negocis que resultin sospitosos. Podrien començar pel Grand Hotel Europa de Sant Petersburg, el més icònic de la ciutat natal de Putin, per rebatejar-lo amb una altra denominació més en sintonia amb la propaganda. Potser Grand Hotel Imperial? Aquest edifici, emblema de l’avinguda Nevski, va passar als noranta pel seu evroremont (terme rus per a “remodelació a l’europea”), segons la moda de donar als interiors un aire occidental, com replicant aquella aspiració a allò que Gorbatxov anomenava la casa comuna europea. Però la línia que uneix Grozni, Alep i Mariúpol testifica que allò va ser un gest superficial.
Fa uns dies, en una cerimònia al Kremlin, Putin s’enorgullia davant els seus de la puixança de la indústria militar russa, mentre Ucraïna, es vanava, es veia forçada a defensar-se amb recursos escassos i importats. La seva declaració final, acompanyada d’un brindis, resumia la seva posició: “No tenen futur. Però nosaltres sí”.
Un nou mandat de Putin augura més distanciament d’Occident
En aquest tram final de l’any se celebren plens decisius a Brussel·les i Estrasburg amb temes crucials sobre la taula, com ara la futura ampliació, el suport a Ucraïna o les reformes dels tractats per a una resolució de decisions més àgil i evitar bloquejos unilaterals. Timothy Garton Ash assenyala al seu recent Europa: Una historia personal (Taurus) que la UE va cometre un error significatiu amb Rússia tot oblidant que la caiguda d’un imperi és un procés llarg i farcit de sorpreses. La regla d’or del “pessimisme constructiu”, que advoca per “esperar el pitjor i treballar per al millor”, és fonamental per al projecte europeu, defensat “de totes maneres i malgrat tot” per l’acadèmic i columnista anglès.
El penúltim capítol del seu assaig està dedicat a Ucraïna, en què alguns noms propis dels qui han estat en primera línia posen un rostre a la tragèdia. La convicció i la fermesa d’un voluntari al front li recorden les paraules d’una oració fúnebre de Pèricles: “El secret de la felicitat és la llibertat, i el secret de la llibertat és el valor”. No hi ha ni un sol repte davant la Unió Europea que no passi per aquesta qualitat, la del valor, que l’experimentat historiador va trobar a flor de pell als carrers de Kíiv o Leópolis.
Lee también
