Els ‘tories’ es devoren entre ells

El debat sobre la llei per fer possible l’enviament d’immigrants il·legals a Ruanda sembla un episodi de la icònica sèrie de televisió britànica de ciència-ficció en què un extraterrestre amb aspecte humà viatja pel temps i l’espai. La diferència és que, en comptes de dedicar-se a salvar vides i combatre l’opressió, el protagonista té com a objectiu de trencar els somnis dels que han travessat mig món i han viscut tota mena de peripècies per arribar en pastera al Regne Unit, fins a tribar al màxim la corda del dret internacional, fins a gairebé trencar-la, amb l’objectiu d’apaivagar l’extrema dreta del Partit Conservador. Doctor Who és Doctor Rishi (de cognom, Sunak, el primer ministre, per més senyals).

El desenllaç serà després de Nadal, quan els parlamentaris tornin als escons després d’haver-se menjat el gall dindi i els torrons. Però ahir la llei va sobreviure amb prou feines el primer examen, amb 313 vots a favor i 269 en contra, després que els portadors del fuet (encarregats de la disciplina de partit) fessin fora uns quants tories de l’escaleta de l’avió que els havia de portar a Dubai i a les illes del Carib.

Sense camí per arribar al poder amb un partit propi, l’extrema dreta vol engolir els conservadors

Downing Street sabia que la cosa estava tan disputada que fins i tot l’últim vot comptaria, i també sabia el que estava en joc: l’autoritat de Sunak davant el seu partit i davant el país, que ja per si mateix no és gaire cosa (és el segon primer ministre consecutiu elegit únicament pels militants conservadors, i només un miracle evitaria que perdés les eleccions de l’any que ve). Una derrota, en què només feien falta 29 diputats en contra o mig centenar d’abstencions, hauria desencadenat una campanya per reemplaçar-lo. La dreta més radical fins i tot somia amb un tiquet de somni format per Nigel Farage (arquitecte del Brexit, recent medalla de bronze en un reality show de supervivència a la selva) i Boris Johnson (desacreditat per les festes il·legals de la pandèmia). Aquest és el panorama del país.

El drama de Sunak és que tirar endavant la seva llei per enviar els immigrants il·legals a Ruanda (pla estrambòtic per si mateix que el Tribunal Suprem va condemnar en la versió original) no és una missió oficial, sinó una missió impossible. Ja no només perquè és molt dubtós que compleixi amb el dret internacional (ordena als jutges ignorar diverses clàusules del Conveni Europeu de Drets Humans), sinó també perquè forces contràries tiben la corda en direccions oposades, sense importar-los que es pugui trencar.

D’una banda, la dreta més euroescèptica i radical, que, a canvi de no tombar la llei, ha exigit a Sunak garanties que la farà més dura encara, vetant les apel·lacions al Tribunal d’ Estrasburg i la possibilitat que els jutges considerin casos particulars en què el sol·licitant d’asil al·legui que la seva vida corre perill. Tots a Ruanda, sense
excepció i amb bitllet d’anada. De l’altra, els moderats (relativament) del Partit Conservador, que amenacen de votar en contra si es fan canvis que constitueixin una violació encara més flagrant de les normes internacionals.

Entre l’espasa i la paret, provant de trobar una via de sortida a través de l’equidistància i les promeses que ja es veurà si compleix, Sunak es va passar la jornada conreant els dubitatius i els que es pensava que podia seduir. En va convidar quinze, a primera hora del matí, a un esmorzar amb salmó fumat, però sense diamants, al 10 de Downing Street. Es tractava de parar el cop i sobreviure per entaular la batalla decisiva més endavant a l’hivern, quan es presentin esmenes al text legal i sigui l’última votació.

En aquest episodi de Doctor Rishi , el país ha viatjat en el temps, però només quatre anys, el 2019 i les últimes acaballes del mandat de Theresa May, a qui van fer la vida impossible i van matar el seu Brexit suau els mateixos que ara exigeixen sortir del Conveni
Europeu de Drets Humans per enviar com sigui els immigrants a Ruanda. La contradicció és que el mateix Govern que va prometre “controlar les fronteres” i va passar el forrellat als treballadors de la UE ha obert les portes a 700.000 que van entrar l’any passat legalment al país, amb visat i la família, quinze vegades més dels que hi arriben en pastera.

La immigració ni tan sols és la pitjor preocupació dels votants (abans hi ha el cost de la vida i el deplorable estat de la sanitat pública), i l’enviament de cada sol·licitant d’asil a Ruanda costaria a l’ Estat 200.000 euros, més que mantenir-lo amb tota mena de luxes al Ritz, amb barra lliure de xampany. Això sí, sense caviar...