Quin partit més bonic ens espera demà al Lluís Companys! I quin partidàs vam poder-hi gaudir fa una setmana, contra l’Atlètic de Madrid. Després d’una tirallonga de partits decebedors, pel joc, per les decisions arbitrals, pel resultat, pels jugadors lesionats, diumenge el Barça tornava a recuperar algunes de les seves senyes d’identitat. La més evident, el domini a través del mig camp. Sobre el paper, De Jong, Gündogan i Pedri formen un mig camp cridat a marcar una època. Però el cert és que encara no havien coincidit gaires minuts damunt del terreny de joc. L’ Allegro Misantroppo ens advertia des del seu compte @Boncopdefail, a X, que el del Porto i el de l’Atlètic són els dos primers partits complerts que jugaven els tres junts al mig del camp. Diumenge van deixar clar que, en la mesura que puguin seguir coincidint, i que, partit a partit, els de Xavi Hernández puguin oferir-los l’entorn idoni per tal que se segueixin trobant, als seus peus hi ha una de les claus de la temporada pel Barça.
El resultat de diumenge va ser ajustat, i l’Atlètic va disposar d’oportunitats per esguerrar el brillant autoretrat. Però per un culer hi ha poques sensacions tan reconfortants i prometedores com retrobar un mig camp que carbura, que aconsegueix marcar el pas del temps, accelerant-lo i ralentint-lo, a còpia de passades en profunditat i de voltetes màgiques, de passades enrere i de teves-meves que trenquen línies del rival. “Casa” és la dansa hipnòtica d’una bèstia que ara es mostra, ara es replega i, quan menys t’ho esperes, et pica.
L’interessant és entendre, contra qui veu el compromís amb l’estil com una llosa, com n’és, de versàtil
Durant la setmana m’he entretingut mirant d’establir el nombre mínim de característiques que hauria de complir el joc del Barça per tal que poguéssim dir que juga d’acord amb el seu estil. Quines serien les imprescindibles? Hi ha el simple fet de jugar a l’atac, tenir la possessió de la pilota, el joc posicional, les passades curtes al primer toc, la sortida de pilota amb paciència per tal que l’equip avanci en bloc, el joc interior, els extrems oberts, el fals nou, la pressió agressiva en camp contrari… En podríem enumerar un fotimer. No cal dir que hi ha molts culers a qui no els faria falta complir-ne cap, per seguir apreciant el joc del Barça. Per d’altres, en canvi, només amb algunes ja n’hi hauria prou. Per als més idealistes, s’haurien de complir totes i encara afegir-ne de noves, que Xavi anés trobant per art de màgia. L’interessant de la qüestió és entendre, contra qui veu el compromís amb l’estil com una llosa, com n’és, de versàtil, en realitat. És com la definició de “casa”. Hi ha qui, per sentir-se a casa seva, necessita l’heràldica. D’altres, en canvi, amb un lloc on deixar el barret, ja s’hi senten.