El concepte Estat és el primer que apareix a la Constitució Espanyola del 1978. Els qui el van fer servir segurament no podien endevinar aleshores que es referien a una realitat en plena transformació. En la línia del pensament polític clàssic i l’etimologia dels conceptes, devien pensar que apel·laven a una cosa estàtica, estable, però de fet no hi ha hagut res que fos més canviant. No van imaginar que una cosa que semblava sòlida i revestida d’un prestigi inqüestionat entraria aviat en una sèrie de proves de resistència que l’havien de transformar profundament, tant en el format intern com en relació amb Europa i al món global.
Comencem per la transformació interior de l’ Estat. La contraposició tradicional entre Estat i societat es va manifestar molt aviat com a inservible políticament. La seva verticalitat i centralisme (encara que només fos per defecte, un biaix que ha intentat de fer-se valer fins i tot en l’ Estat autonòmic) aviat va ser desafiat tant per l’assalt neoliberal com per la mateixa reestructuració d’un Estat compost, en el qual es van revelar molt aviat les tensions que no eren resoltes amb la indefinició del Títol Vuitè. Mentre que la desregulació neoliberal ha estat desacreditada en bona part pel nou moment socialdemòcrata que vivim, entre altres coses, com a resultat de la pandèmia, la construcció d’un veritable Estat policèntric continua sent una tasca pendent.
La construcció d’un veritable Estat policèntric continua sent una tasca pendent
En aquesta dimensió, Estat és un terme que ja no remet a res estable, indiscutible o definitiu, sinó que designa una tasca i un debat, una forma d’organització de la societat política que requereix el consentiment de la ciutadania i que no té cap altre procediment de legitimació, que s’ha de pensar menys en termes de sobirania nacional i més com a sobirania popular.
El nostre gran desafiament pel que fa a això continua sent com articular el consentiment cívic en unes circumstàncies completament diferents de les del 1978. Hem de passar d’una distribució del poder territorial concebuda com a assignació de competències administratives a una concepció postsobiranista del poder, com a reconeixement i pacte, una cosa que és incompatible amb la vella idea de “transferència”, de radialitat, subordinació i supremacia.
Les crides a la unitat, suavitzades amb l’apel·lació a la diversitat, no són més que fórmules rituals que semblen no haver tingut en compte el pluralisme creixent de la societat. Tot el que es produeixi actualment en termes d’unitat només es farà a través del reconeixement de la diferència. I quan parlo de respecte al pluralisme em refereixo tant al conjunt de l’ Estat com al que hi ha en cadascuna de les comunitats.
L’altre factor que ha desestabilitzat el que es pretenia un Estat sobirà és inicialment exogen: la integració europea i la globalització. Els entorns actuals d’interdependència, de condicionament recíproc i sobiranies compartides no eren previsibles a finals dels anys setanta. L’entrada de l’ Estat espanyol a Europa es produeix el 1982 i coincideix en el temps amb la intensificació del fenomen que denominem globalització.
Des d’aleshores s’ha fet més evident que els estats, considerats aïlladament, es veuen ultrapassats per béns públics interdependents que no són capaços de salvaguardar i pels riscos compartits que no respecten les delimitacions de la seva sobirania.
Fenòmens com la inestabilitat econòmica, la salut pública global o la crisi climàtica obliguen que nombroses matèries de decisió es desacoblin de l’espai de la responsabilitat estatal. Les institucions globals proven precisament de corregir aquesta nova incongruència entre els espais socials i els espais polítics. La nostra participació en aquestes institucions implica de fet una acceptació de les noves regles del joc de la sobirania compartida.
Aquesta superació de la vella autarquia és encara més evident a la Unió Europea. A diferència de les institucions internacionals, la UE no deriva tota la seva legitimitat dels estats membres, sinó d’una propietat emergent d’on ha anat sorgint una comunitat singular de destinació i interessos amb la seva pròpia lògica (sense configurar un demos en sentit estricte).
Quan es diu que els estats han passat de ser nacions Estat a Estats membres ( Bickerton), s’està al·ludint a aquesta transformació. És cert que la UE va sorgir per crear un marc d’acció, gràcies al qual els estats europeus poguessin fer front a les exigències d’una economia globalitzada. La Unió proporcionaria el que els estats ja no podien assegurar, i d’aquesta manera salvaria els estats ( Milward). Però aquesta salvació no s’ha pogut fer més que modificant radicalment el quadre definit pels estats, que han deixat de ser actors plenament sobirans.
Aquestes noves realitats no estan exigint tant una reforma constitucional com un canvi conceptual; hem de pensar d’una altra manera coses que de fet ja funcionen d’una altra manera i dotar-les d’una nova legitimitat d’acord amb el seu funcionament real. L’ Estat de la Constitució s’ha d’assemblar el màxim possible a l’estat de la realitat.
Lee también
