La IA és alguna cosa més que una sigla. Resumeix en dues lletres la tensió del nostre temps. Conté tots els factors que ens condueixen cap a un d’aquells moments decisius de la humanitat. Un moment que requereix un diagnòstic precís del que amaga la superfície de les notícies sobre la IA, ja que detectar les seves claus pot ajudar-nos a anticipar les tendències inevitables que està alliberant la innovació sobre ella.
La batalla que s’ha lliurat a OpenAI al voltant de la figura de Sam Altman és un reflex d’això. El mateix que la reacció desesperada de molts tecnòlegs, que al març van promoure un manifest demanant una moratòria en la investigació sobre la IA generativa. I què podem dir de l’ordre executiva presidencial de la Casa Blanca de fa unes setmanes i que és justificada per l’extraordinària urgència de governar tant el desenvolupament com l’ús de la IA conforme a criteris de seguretat i responsabilitat? Termes aquests que conviden a l’alarma i que també fa seus, tot i que amb menor gravetat discursiva, la declaració de Bletchley, aprovada pel Govern britànic a començaments de mes.
En aquesta declaració, subscrita fins i tot per la Xina, s’invoca, després de tornar a destacar les enormes oportunitats que inclou per al benestar, la pau i la prosperitat, la urgència d’una supervisió global publico-privada de la investigació de la IA. Posant èmfasi en la fronterera, és a dir, la que està en els llindars d’avantguarda de la innovació en l’àmbit generatiu. Debat que també sacseja Europa quan es dilucida la recta final de la negociació que té lloc en els trílogs que precedeixen a la imminent aprovació del reglament europeu d’IA.
Què està passant darrere aquestes notícies? Que la IA enfila un moment de no-retorn sobre les capacitats que està adquirint i que poden fer viable el progrés definitiu cap a una IA forta o general molt abans del previst. Això és, una IA amb capacitats cognitives semblants al nostre sentit comú i la nostra consciència, encara que amb una intel·ligència estadística darrere infinitament superior a la nostra. S’aventurava que s’assoliria el 2050, però potser s’estigui avançant aquesta possibilitat dues dècades.
Pot ser viable el progrés definitiu cap a una IA forta o general dues dècades abans del previst
Un fenomen que es produeix per la pressió d’un escalfament geopolític global, alimentat per la competència ferotge que lliuren la Xina i els Estats Units per l’hegemonia tecnològica. Els xinesos, d’acord amb una planificació verticalitzada de la investigació en IA on l’ Estat controla tot el procés. Els nord-americans, a través d’una competència horitzontal entre les famoses Gafam (Google, Amazon, Facebook-Meta, Apple i Microsoft), tal com reflecteix el cop de timó donat per Microsoft a OpenAI.
Recordem que el disseny nord-americà d’innovació tecnològica es basa en el principi winner-takes-all (qui guanya s’ho emporta tot). Un model neoliberal que ha funcionat amb èxit des del naixement del mercat digital als Estats Units i que ha permès una competència eficient entre monopolis, que és el que són les Gafam. El problema és que aquesta competència es pot trencar si una companyia hegemonitza el canvi disruptiu que experimenta la IA. Que és el que pot succeir amb el control definitiu de Microsoft sobre OpenAI.
Recordem que aquesta empresa va néixer sense ànim de lucre i amb un enfocament obert, col·laboratiu i ètic. Volia desenvolupar una IA generativa governada per aquells principis, però impulsada per la mateixa lògica utòpica que des d’ Alan Turing ha estat el motor de la investigació en aquest àmbit: reproduir un cervell humà sense els defectes que el fan tan sovint fallit. Els avenços aconseguits per OpenAI en poc temps, a través dels seus models aplicats d’aprenentatge profund, han desenvolupat un prototip com ChatGPT, que ha començat a canviar les coses. Fins al punt de ser molt a prop d’oferir una IA generativa a un preu d’accés tan baix que pogués expulsar del mercat de serveis anàlegs qualsevol competidor.
Lee tambiénIsrael, IA i escalfament geopolític
Una iniciativa comercial que podria generar un monopoli capaç de projectar-se sobre tot el conjunt del mercat digital. Una cosa entrevista el 6 de novembre, quan Sam Altman va anunciar la posada en marxa d’un disseny multi-sided d’IA amb un GPT-4 turbo a l’avantguarda i una App Store en rereguarda per monetitzar l’oferta de serveis creuada.
Aquesta decisió va provocar la batalla dins d’OpenAI. D’una banda, hi havia els qui desitjaven mantenir l’empresa dins dels seus plantejaments originals per frenar la investigació i poder supervisar-la èticament davant l’increment dels riscos associats a l’ avenç en les capacitats generatives dels sistemes d’IA desenvolupats per la companyia. I d’una altra banda, els qui, amb Altman al capdavant, volen portar la investigació fins a les seves últimes conseqüències. Una cosa que permetria a OpenAI aconseguir el clic que produeixi una IA forta que doni al seu principal accionista, Microsoft, el monopoli de l’ecosistema digital. Una batalla que, com hem vist, han guanyat Altman i Microsoft.
Un desenllaç que, curiosament, es produeix un mes després que s’aprovés l’ordre presidencial que atribueix a l’ inquilí de la Casa Blanca la condició de AI Commander in Chief i que cal relacionar amb el control de la supervisió sobre innovació en IA establerta el 2022 per la llei de Chips i Ciència. Dit això, no és estrany que la presència de Larry Summers, exsecretari d’Estat del Tresor i exrector de Harvard, al nou consell d’OpenAI ens ajudi a entendre el que ha passat dins la clau geopolítica esmentada. Una clau que ja és decisiva. Reflecteix una voluntat de poder al voltant de l’existència d’un “complex industrial-innovador” sobre la IA que pugna amb determinació perquè els Estats Units arribin els primers a una IA forta el 2030.
Lee tambiénTransició constituent?
