El juliol del 1945 res feia sospitar que Churchill perdria les eleccions després d’haver guanyat la guerra i ser el personatge més valorat del Regne Unit, amb un índex d’aprovació del 83%. Va ser una sorpresa, una paradoxa i un imponderable. Així és la política. Quan es van conèixer els resultats de l’escrutini, Churchill es va desplaçar veloç al palau de Buckingham per presentar la dimissió al rei Jordi VI. Clement Attlee, el laborista guanyador de les eleccions, va arribar a palau uns minuts després per dir-li al monarca que tenia una majoria de diputats al Parlament.
Diuen les cròniques que va ser rebut amb un silenci cerimoniós per part del rei, que va trencar el líder laborista amb una frase tímida i humil: “Senyor, he guanyat les eleccions”. La reacció reial mostrava la seva incredulitat pels resultats i li va contestar fredament: “Sí, ja ho he sentit a les notícies de les sis del matí”. El cas és que minuts després, Attlee abandonava el palau i dirigint-se a Downing Street anunciava el segon govern laborista de la història britànica. Començava l’Estat de benestar.
Churchill va entrar en un període de depressió i desgana política i, sent el cap de l’oposició, als 71 anys, va passar bona part de l’any següent al sud de França dedicat als seus hobbies de pintar, escriure i fer feines d’enginyeria domèstica.
El vencedor més emblemàtic de la guerra contra Hitler havia dit que la ingratitud és la virtut dels grans pobles. El rei li va oferir ser distingit amb la condecoració més alta de l’imperi, l’ orde de la Lligacama, i Churchill li va respondre que no la podia acceptar perquè els britànics li havien donat l’“orde de la puntada de peu” al darrere.
És en el fracàs on es mesura l’alçària política dels grans líders. El millor antídot als salvapàtries de tots els bàndols i de tots els temps és la ironia, el sentit de l’humor i la idea clara que el poder no és patrimoni de ningú. El favor incondicional del poble pot derivar en el menyspreu popular en qüestió de setmanes o mesos. De Gaulle, Bismarck i Nixon se’n van anar arrossegant el seu fracassat final polític i personal. I al nostre Adolfo Suárez el van fer fora els seus amb l’ajuda de González i Guerra, que li van posar la proa socialista per assaltar democràticament el poder. Va ser la seva hora de glòria que, 14 anys després, portaria a una derrota electoral esquitxada d’escàndols.
Ja tenim Govern a Espanya amb un intrèpid Pedro Sánchez al capdavant, després de ser investit per una coalició guiada per les necessitats més que per programes de govern homologables o complementaris.
Les institucions i no el carrer són l’espai més apropiat per governar i per fer oposició
Res a veure les rialles burletes en ple debat cap a Núñez Feijóo amb la fina ironia dels que han sabut guanyar i han acceptat perdre als països amb tradició democràtica al llarg de l’últim segle. No hem arribat a l’esperpent de la motoserra de l’electe Milei a l’Argentina, però sí que estem instal·lats en un espai de confrontació que va molt més enllà de la dialèctica entre Govern i oposició.
El Partit Popular hauria de retirar-se dels carrers i condemnar els atacs a les seus de partits que són al Govern. Les institucions són el lloc més apropiat per governar i per fer oposició amb tota la duresa que es vulgui però també amb la intel·ligència més gran possible. Núñez Feijóo té més força territorial que la resta de forces polítiques juntes, en alguns enclavaments amb l’ajuda imprescindible de Vox. Controla onze comunitats autònomes, el Senat, desenes de capitals de província i centenars d’ajuntaments.
A Pedro Sánchez el per-drà el maquiavel·lisme desacomplexat i el fet d’haver apostat per l’aixecament d’un mur que deixa la meitat d’espanyols a la intempèrie. Ni tota la dreta és reaccionària ni l’esquerra és superior pel fet d’invocar el progressisme vingui o no vingui a tomb. He trobat a faltar al ser investit l’obligat re-curs de manual que governarà per a tots els espanyols. De les seves paraules es dedueix no només que governarà per als seus sinó que ho farà contra els altres, la dreta i la reacció, més o menys la meitat dels espanyols.
No és un discurs d’estadista sinó d’oportunista. El relat oficial és que Catalunya està més pacificada ara que el 2017. No estic segur que es pugui dir el mateix d’una part important d’ Espanya, que no accepta una amnistia amb l’únic objectiu de mantenir el poder. Tot és possible en política però res no és innocu. El nou Govern Sánchez passarà per moltes proves d’estrès. No li falta energia ni ganes.
Lee también
