Primera imatge televisiva: canten (a La 1) Rosalía (per Rocío Jurado), Shakira, Bizarrap, Raw Alejandro, Alejandro Sanz envoltat de flamenques, Julieta Venegas, David Bisbal, Niña Pastori, Carlos Vives, Juanes i més cantants espanyols i llatinoamericans des de Sevilla per al món: gala dels Grammy Llatins, els premis de la música en espanyol més sonors del món. TVE va arrasar en audiència (24%). I me n’alegro. Avui el món balla al so dels artistes llatins i en espanyol: el que els espanyols invasors van sembrar a Amèrica durant cinc segles ens torna, ens envaeix i ens conquereix, dolça revenja. I me n’alegro.
REI. Segona imatge televisiva: la cara del Rei. Veig els antimonàrquics inquiets perquè el Rei no somriu: ha posat cara seriosa a Sánchez, quin escàndol! Aquests analistes facials creuen que aquesta monarquia és una autocràcia personalista: si sabessin que és una monarquia parlamentària entendrien que el Rei no hi pinta res (més enllà del fet simbòlic). Així, què li queda al Rei? Doncs això: posar cares. I ara el renyem per la cara? Que posi la cara que vulgui, que és igual. Són avui els antimonàrquics, tan pendents del Rei i les seves ganyotes, els més eficaços garants de la supervivència de la Corona, per la via de la morfopsicologia facial.
Els que no entenen què és una monarquia parlamentària s’inquieten quan veuena la tele les cares del Rei
PAÍS. Tercera imatge televisiva: a criteri de certes ràdios i teles de tot Espanya, veig que ara mateix estic sent un separatista, colpista, autòcrata, tirà, roig, moro, fill de puta, terrorista, traïdor, venedor d’ Espanya, trencador d’ Espanya i un mal espanyol, tot d’una tirada i sense haver deixat de ser, a criteri de certes ràdios i teles de Catalunya, un botifler, demòfob, unionista, espanyolista, ñordo , traïdor, tabarnès, venedor de Catalunya, colono de Catalunya i un mal català. Tot està bé, no passa res, és només que visc en un país molt entretingut on ser un moderat, possibilista, realista, parlamentarista, legalista i demòcrata, en un país on ser un humil autonomista català i un tranquil constitucionalista espanyol del 1978... equival a ser un mal espanyol i un mal català i a haver de resignar-me al circ de l’agitació de carrer (megàfons i banderes, bengales i messies de cantonada) a la meva dreta i a la meva esquerra, per dalt i per baix, i a mi tot em sembla bé, esclar que sí, tot està molt bé i aneu circulant. – @amelanovela