El mateix dia que Sánchez era investit president amb el suport de sis partits perifèrics, a la tarda jugava la selecció espanyola masculina de futbol. Va guanyar fàcilment a Xipre. Van marcar Oyarzábal, un guipuscoà que es deu acostar als vuit cognoms bascos; Joselu, fill d’emigrants gallecs, nascut a Stuttgart, jugador del Madrid, i Lamine Yamal, català de pare marroquí i mare equatoguineana, gran promesa del Barça. Sense ser empírica, podria ser una foto de l’Espanya del 2023.
A la nit es lliuraven a Sevilla els premis Grammy Latinos, per primera vegada fora dels Estats Units. La gala la va obrir Rosalía, catalana de Sant Esteve Sesrovires. Va cantar Se nos rompió el amor, gran tema d’una de les grans icones de la cançó espanyola, l’andalusa Rocío Jurado. Una altra foto.
Li servirà això al PP per tallar amb Vox i tornar a seduir catalans i bascos?
La primera vegada que l’extrema dreta va entrar al Congrés, Rosalía va escriure a Twitter “Fuck Vox”. Després de la reacció en bandada dels ultradretans, no ha tornat a fer declaracions polítiques.
Entre el públic dels Grammy, Juanma Moreno, president de la Junta d’ Andalusia, del PP, nascut a Barcelona, fill d’emigrants andalusos. Va necessitar Vox per governar en la primera legislatura. Ara governa amb majoria absoluta i un perfil conservador moderat.
Al seu costat, Miquel Iceta, ministre socialista de Cultura. Iceta va ser el primer polític que a la campanya de les catalanes del desembre del 2017, amb els fets d’octubre encara calents, es va atrevir a dir que la solució passava per indultar els polítics catalans. Va perdre estrepitosament aquelles eleccions. Sis anys després, el seu partit és la força més votada a Catalunya. Un detall: Iceta va ser també el primer polític espanyol que va parlar obertament de la seva homosexualitat. Va ser el 1999. A Espanya governava per primera vegada en democràcia el PP, liderat per un encara moderat José María Aznar, amb el suport parlamentari de catalans i bascos.
Lee tambiénCarrer de Santos Cerdán
Ha passat mig any des del 28- M, el dia que gairebé tots van donar Sánchez per enterrat. Els que es dediquen a la política saben que les jornades de reflexió són l’endemà. Sánchez va reflexionar de pressa: el 29- M va avançar per sorpresa les generals, quan les enquestes donaven vencedora la coalició PP- Vox. No ho va consultar gairebé amb ningú. Si ho arriba a fer, potser fins i tot elconvencen, i avui estaria cremadíssim a falta d’un mes per celebrar les eleccions.
I el PP, quan farà la seva jornada de reflexió? Quan s’adonarà de la urticària que continua provocant en molts espanyols l’extrema dreta? Si us estranya, mireu l’última roda de premsa de l’extorero i avui vicepresident valencià, Vicente Barrera.
A Núñez Feijóo li han fet creure que podia ser president amb els resultats del 23- J. Alberto, tu tranquil, que als del PNB els donarem un ministeri. Error. Alberto, no pateixis, que direm coses boniques de Junts. Error. No passa res, Alberto, que activarem els altaveus mediàtics perquè algun sociata manxec s’acolloneixi i no voti Sánchez. I si no, activarem els nostres ressorts a la justícia, a l’ Església, al poder econòmic. I que cremi el carrer. “Qui pugui fer, que faci”. Aznar dixit.
Lee tambiénEspanya, al tauler del Risk
Ni així. Vint anys després, el PP torna a perdre unes eleccions que es pensava que tenia guanyades. Això de Sánchez no és una investidura. És una investiduríssima. Li servirà això al PP per tallar amb Vox i tornar a seduir catalans i bascos? O fulminaran Feijóo tard o d’hora, i es jugaran la carta tutti frutti d’ Ayuso, en la batalla final contra Sánchez?
De moment, el dia que havia de començar a trencar-se Espanya, l’únic que es va trencar va ser el amor de tanto usarlo, cantat per la catalana Rosalía, versionant l’andalusa Rocío Jurado, icona d’Espanya.
Lee tambiénDeliris d’Espanya
