La separació de poders executiu, legislatiu i judicial es considera el fonament filosòfic de l’Estat democràtic, elaborat pel baró de Montesquieu a De l’esprit des loix (1748); pocs semblen haver-lo llegit. Diu explícitament que els jutges s’haurien de limitar a l’aplicació literal de la llei, “mers éssers passius”. Això sí, assenyala la independència judicial com a essencial per a l’estabilitat de l’Estat. La seva doctrina va ser completada per les revolucions liberals, en particular la dels Estats Units i la seva Constitució del 1776 i la Francesa, el 1789, que van deixar clar que la sobirania resideix en el poble i en les seves institucions de representació directa. Concepció nítidament expressada a la nostra Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble del qual emanen els poders de l’ Estat” (article 1.2). O sigui que els tres poders, fins i tot sent independents, no són simètrics. El poder legislatiu, expressió directament representativa del poble, és el dipositari de la sobirania. El judicial ha de preservar l’aplicació de les lleis emanades del Parlament. Això en teoria. Quina és la pràctica?
En un sistema parlamentari, l’executiu depèn del legislatiu. La seva legitimitat es funda en una majoria parlamentària. El judicial sol resultar d’una elecció indirecta que té el seu origen en l’executiu o en el legislatiu. El control sobre els jutges rau en un òrgan superior de justícia els membres del qual són elegits pels altres poders de l’ Estat.
Al Regne Unit, ni el Tribunal Suprem ni cap òrgan judicial no té competència sobre les lleis que emanen del Parlament. Als Estats Units, el poder judicial últim resideix en el Tribunal Suprem, posseïdor únic de legitimitat, en què els magistrats són vitalicis, designats pel president de torn i confirmats pel Senat. D’aquí l’estratègia de càlcul de quina és l’esperança de vida de cada jutge i a quin president li toquen més moribunds.
La independència judicial és dependent dels jutges i de les seves afinitats polítiques
A Espanya, les Corts designen els membres del Consell General del Poder Judicial, que té funcions de nomenaments per a tota l’escala judicial i de salvaguardar l’aplicació de la llei. El Tribunal Constitucional, garant de les lleis, és nomenat per l’executiu, el legislatiu i el CGPJ ( nomenat pel legislatiu). És a dir, són els polítics, directament o indirectament, els que nomenen els magistrats dels òrgans judicials superiors. I els nomenen en funció de les seves afinitats polítiques. Per això es parla obertament de jutges conservadors i progressistes. Teòricament, a l’haver-hi alternança política, hi ha alternança judicial. Però què passa si la polarització bloqueja l’alternança? Doncs que no es renoven, com passa a Espanya, on fa cinc anys que el CGPJ incompleix la Constitució. I qui els obliga a complir-la? Potencialment el legislatiu, però sotmès al control dels jutges del Constitucional. De manera que la independència judicial és dependent dels jutges i de les seves afinitats polítiques. Això no és Montesquieu, sinó racionalització tosca d’interessos corporatius.
Lee también
