JxCat, el partit que lidera Carles Puigdemont, expresident de la Generalitat que va marxar a Bèlgica el 2017, votarà a favor de la investidura com a president del Govern espanyol del socialista Pedro Sánchez, que potser es farà dimecres o dijous de la setmana entrant. Aquesta és la conseqüència principal i més immediata de l’acord entre el PSOE i Junts anunciat ahir, després de dies de demores, incertesa i intenses negociacions. Un acord que s’erigeix sobre la proposta de llei d’amnistia que està previst que beneficiï centenars d’independentistes encausats, i que hauria de garantir l’estabilitat per a la XV legislatura, en mans d’un govern de coalició PSOE-Sumar... Tot i que Junts la supedita al desenvolupament dels acords.
Els recels mutus queden enrere o, almenys, temperats. Sánchez va afirmar fa dos anys, i ho va reiterar l’any passat, que el seu Govern no acceptaria una llei d’amnistia. Mesos enrere, Puigdemont va dir que la desconfiança cap al PSOE li impedia de negociar amb ell. Però les generals del 23- J, que van donar als set diputats de Junts al Congrés la clau de la investidura, van propiciar girs copernicans. De criticar ERC pel fet de parlar amb el Govern central, Junts va passar a negociar-hi. De dir que la llei d’amnistia no encaixava en la Constitució, Sánchez va passar a defensar-la.
El pacte que el PSOE i els de Puigdemont han anunciat obre una nova etapa política
En política, la coherència se supedita sovint a la conveniència. Ho hem vist anteriorment, també a les files conservadores: així doncs, les seves crítiques potser són més una prova de conveniència que de coherència. En tot cas, el passat ens indica que als governants no se’ls ha de valorar tant pels seus principis inamovibles com pels fruits de les seves polítiques i per com aquestes afavoreixen el conjunt de la societat.
Pacificar Catalunya, restaurar la convivència, restablir les condicions perquè l’economia pugui desenvolupar-se sense traves afegides són prioritats absolutes. Ja han passat onze anys des de l’Onze de Setembre del 2012, data seminal del projecte independentista; nou des del 9- N; sis des de l’1- O; quatre des de la condemna dels líders del procés; dos des de l’indult... En aquest decenni llarg, el procés i el postprocés han tingut efectes lesius sobre la convivència entre catalans, han minat les relacions de Catalunya i la resta d’ Espanya i han donat aire als extremismes, segons s’ha tornat a veure aquesta setmana en els disturbis davant la seu del PSOE. Era hora d’obrir una nova etapa, i confiem que aquest pacte hi contribueixi decisivament. Per fer-ho serà indispensable que els signants del pacte mantinguin el seny i prioritzin l’interès col·lectiu els quatre anys venidors, com ho han fet ara.
Ahir, el negociador socialista Santos Cerdán va parlar d’“una oportunitat històrica per resoldre el conflicte català des de la política”. Puigdemont va sintonitzar amb ell en celebrar la devolució a “la política del que és de la política”. També en la idea que s’obre una altra etapa, en què l’aposta per la negociació relega l’unilateralisme: Junts i ERC es van desvincular ahir al Parlament del pla de la CUP per a un altre referèndum. Per al popular Feijóo, que no va saber aportar una alternativa o no va voler fer-ho, l’acord és “una vergonya”.
Els quatre folis del document revelat ahir recullen les nombroses divergències entre les parts, els interessos diferents. Per exemple, que Junts proposarà un referèndum i el PSOE, el desenvolupament de l’Estatut. Però coincideixen en el desig compartit de pactar les solucions a un conflicte històric. Comparada amb la que ens va portar als fets del 2017, aquesta disposició d’ànim suposa un gran avenç. Dependrà d’ara endavant de la intel·ligència i la visió polítiques dels actors partícips en aquesta operació que aquest avenç sigui el primer d’una llarga sèrie, i no l’últim.