A mesura que avancem en el primer terç del segle XXI, anem prenent consciència, a conseqüència de la globalització, que els reptes i problemes que viuen els nostres països veïns acabaran per arribar-nos. El repte més gran que estan vivint França, Itàlia, Grècia, Alemanya i el Regne Unit són les onades migratòries i el paper que té la immigració en l’enfortiment o debilitament de les societats occidentals que les han acollit.
El moderat Emmanuel Macron, president de la República Francesa, es va veure sorprès el 2021 per la publicació d’un manifest signat per mil militars en la revista conservadora Valeurs Actuelles, que alertava sobre la desintegració de França amb aquestes paraules: “Desintegració que, amb l’islamisme i les hordes suburbanes, porta al despreniment de múltiples parcel·les de la nació per transformar-les en territoris subjectes a dogmes contraris a la nostra constitució. No obstant això, tot francès, sigui quina sigui la seva creença o no, se sent com a casa a tot arreu de França; no pot ni ha d’existir cap ciutat o districte on no s’apliquin les lleis de la República”.
Emmanuel Macron, en una entrevista concedida a TF1 i France 2, va establir amb claredat la doctrina francesa davant les onades migratòries que arriben a França: “Europa és el continent que fa més, els francesos complim amb la nostra part, acollint cada vegada més nens… Però hem de ser rigorosos, tenim un model social generós, no podem acollir tota la misèria del món”. Fa mesos que Macron intenta desbloquejar un projecte de llei per accelerar l’expulsió de migrants sense papers. Si bé els arguments dels militars i els de Macron no coincideixen sobre com abordar el problema, sí que convergeixen en el diagnòstic que França s’enfronta a un dels problemes més grans, tant dins com fora de les seves fronteres, ja que la migració afecta la cultura, la seguretat, la convivència i l’economia del país.
Giorgia Meloni, primera ministra italiana, va impulsar fa uns mesos el procés de Roma per tallar la immigració il·legal, els conflictes fronterers i posar fi als traficants il·legals. Aquestes mesures suposen un gir a la visió negativa i combativa contra la immigració, en constatar la greu situació demogràfica que viu Itàlia, ja que la seva població, propera als 59 milions d’habitants, ha caigut 1,7 milions des del seu màxim el 2014. Itàlia, com altres països de governs d’extrema dreta, busca combatre la immigració estimulant els prejudicis, arengant el patriotisme per no perdre la seva identitat i, alhora, adverteixen que no és possible sostenir econòmicament els seus països sense l’aportació dels immigrants.
Països com el Regne Unit, Grècia, Turquia, i ara també Espanya, han d’afrontar les onades migratòries produïdes per les guerres o els desastres naturals, havent de posar en equilibri l’ideal de l’hospitalitat universal i amb el de la seguretat nacional.
Podem estar a punt de deixar de sentir “Espanya ens roba” per sentir “Catalunya és per als catalans”
En tots els casos esmentats, el repte de la immigració i les onades migratòries ha de ser observat com ho va fer Zygmunt Bauman el 2016: “Els problemes generats per l’actual crisi migratòria i agreujats pel pànic de les migracions pertanyen a la categoria dels més complexos i controvertits: aquí, l’imperatiu categòric de la moral entra en confrontació directa amb la por al desconegut, personificat per les masses d’estranys congregats a la nostra porta”.
Els partits nacionalpopulistes estimulen una visió negativa de les crisis migratòries, relacionant l’immigrant amb la delinqüència, el terrorisme o la debilitació de la cultura, per potenciar el seu discurs electoral.
Ara que Catalunya ha arribat a la xifra de vuit milions d’habitants i va assumint, com a Itàlia, que comença a tenir un problema demogràfic, cal no perdre de vista que haurem d’abordar els mateixos problemes que viuen altres països. En les pròximes eleccions autonòmiques, el debat públic i polític s’obrirà de bat a bat, on un partit com Aliança Catalana, liderat per Sílvia Orriols, actual alcaldessa de Ripoll, es presentarà amb arguments que estimularan la por als altres. Una de les seves promeses electorals és: “Promourem aquelles polítiques que beneficiïn els catalans, no els estrangers”. Si les institucions públiques catalanes no observen amb deteniment el que passa a altres països, podem ser a les portes de deixar de sentir “Espanya ens roba” i començar a sentir “Catalunya és per als catalans”, com va passar fa unes dècades a França.
Lee también
