Deia l’escriptor Jorge Dioni López: “Com és possible que Pedro Sánchez tingui tanta sort?”. L’assagista al·ludia en el seu post a la xarxa social abans coneguda com a Twitter a la imatge d’ Esperanza Aguirre –la reputació pública del qual és a dues setmanes que se la rifin els productors de televisió per anar a Master Chef Celebrities o Supervivientes – tallant el carrer davant la seu del PSOE a Ferraz.
La sort de Sánchez a què al·ludeix López és la de veure qui, com i per què encarnen l’oposició a l’amnistia que negocia amb Junts. Que siguin els Statler i Waldorf del socialisme –els vells atribolats de la platea de Els Teleñecos als quals qualsevol cosa que passi a l’escenari sempre els sembla malament–, que han professat un odi africà digne de millor causa per tots els seus successors, de Joaquín Almunia a Pedro Sánchez, passant per descomptat pel somrient José Luis Rodríguez Zapatero, i que a aquests s’uneixin personatges de la cosmogonia reaccionària amb el discutible prestigi d’Aguirre –els principals col·laboradors de la qual, sense excepció, han estat processats per corrupció– visibilitza en quina mesura l’oposició a Sánchez té serioses dificultats per encarnar-se en alguna imatge o rostre que tingui la més mínima relació amb l’ Espanya del segle XXI.
El guionista i productor Javier Durán ho resumia en xarxes socials amb un sintagma brillant: “ Caye borroka”. L’ Espanya cayetana tractant de prendre els carrers, com si fossin piquets del SOMA-FIA UGT durant la reconversió industrial, és una imatge tan pertorbadora com veure els teus pares ballant grans èxits de Quevedo en el casament d’una cosina llunyana, aletejant “ coditos i rodillitas”, en feliç expressió de l’actor i monologuista Joaquín Reyes.
El vídeo d’ Esperanza Aguirre a Ferraz –escortada per agents de policia que fan d’ ajudants i als quals ja els sembla bé que la bona senyora que uns anys abans envestia les seves motos per no ser multada, talli el carrer– expressa la tornada de l’ Espanya del “perquè ho dic jo”, del “vostè no sap amb qui està parlant” a la que al·ludia, anys ha, l’investigador electoral Jaime Miquel al seu llibre La perestroika de Felipe VI , una Espanya que l’autor definia com a “postfranquista”, a qui urgia un nou contracte social, un nou acord polític i un nou pacte territorial. L’ Espanya que declina.
Perquè a totes les cases hi ha un seleccionador nacional de futbol i segurament un epidemiòleg, però no tant un catedràtic de dret constitucional. De manera que la gent necessita fer-se una idea de què és això de l’amnistia, com de greu és i per què hauria de preocupar-li. I no hi ha millor aval per a Sánchez davant l’opinió pública que veure a Aguirre interpretant els trencaments d’una Concha Piquer constitucional.
Lee también
