Sense periòdics
Tard o d’hora havia de passar. Al poble, a l’únic lloc on fins ara venien diaris i revistes han deixat de tenir-ne. El desconcert és total. La gent que a les 9 del matí s’aplegava al davant ha desaparegut. Si hi van és per prendre un cafè (molt bo, per cert) o un sandvitx o una magdalena grossa. És el que ara ofereixen.
Al Nen , que de tant en tant publicava cartes al director a El Punt Avui i cada matí era a la porta, no li he vist el pèl en els dies que fa que això dura. En Jaume em diu:
–Tu, que tens influència a La Vanguardia, ¿per què no els dius que ens ho solucionin?
–¿Jo, influència? Parleu amb la distribuïdora.
Fins i tot la Pepi, que no ha llegit un diari sencer en sa vida, se’n queixa:
–No puc fer el crucigrama mentre esmorzo!
Només sap fer-los al diari de paper, i no la veig gaire interessada a fer-los online, que n’hi ha un munt. I això que es passa el dia amb el mòbil a la mà, fent-hi scroll constantment. Segur que l’únic que hi fa és consultar el WhatsApp, el mitjà de desinformació preferit de les persones que amb un parell de titulars amb clickbait ja en tenen prou per passar el dia.
Al poble ja no hi ha cap lloc on venguin diaris i revistes
Un servidor passa aquests dies llegint la premsa per internet. Si hi estàs subscrit, cliques i se’t desplega un miLibris reader que et permet llegir el diari sencer. Només cal anar passant pàgines, apropar-se a la notícia o l’article que t’interessa i ampliar-lo fins que la mida del text es pugui llegir amb comoditat. Però no és el mateix. No cantaré les excel·lències de llegir en paper en contraposició a llegir en pantalla, perquè ja ho ha fet molta gent –jo mateix– des de fa anys. Ara pateixo pels diaris que hi ha sota la pica de la cuina. Els posem a terra quan freguem. Sense poder-ne comprar més al poble, aviat s’hauran acabat. N’hauré de portar de Barcelona: un carregament de diaris vells cada cop que vingui aquí. Poder me’ls faré portar per Seur.