El misteri de la vida no és un problema que s’hagi de resoldre, sinó una realitat que s’ha d’experimentar”. Vaig sentir aquesta frase per primera vegada a Dune , la pel·lícula de Denis Villeneuve, i uns mesos després, per segona vegada, mentre escoltava l’enregistrament d’una vella conferència del filòsof i divulgador de religions orientals Alan Watts, en què l’atribuïa al seu autor original, el teòsof holandès J. J. van der Leeuw, amic i deixeble de Krishnamurti.
La coincidència em va sorprendre molt, esclar, fins que vaig saber que Alan Watts i Frank Herbert, l’autor de Dune , la novel·la, eren bons amics. Potser perquè és bonica, potser perquè diu una veritat, la frase ha sobreviscut a l’autor i a aquests dos divulgadors seus. Però en la ment d’un culer malaltís, com qui això signa, aquest èmfasi en el procés per damunt del resultat ressona més poderós encara, com si ja l’hagués sentit, formulat d’una altra manera, o com si ja n’hagués intuït el significat profund. Em refereixo, esclar, a la cèlebre “Sortiu i fruïu” que diuen que va dir Johan Cruyff al vestidor, minuts abans de la final de Wembley. Havia de ser un obsedit pel com, pel mètode, pels angles que formaven les posicions dels jugadors, per la manera de perfilar el cos als rondos, per l’estil, pel procés o per la manera de fer les coses, com vulgueu, qui, en el moment més important de la seva carrera d’entrenador, doblés l’aposta tot dient als seus pupils que havia arribat el moment, no de pensar en l’objectiu, sinó de deixar-se endur pel pur gaudi de ser allà on eren.
L’obsessió pel com ens ve de fàbrica; per això, davant el clàssic hem de celebrar que el podrem gaudir
A l’infinit no s’hi arriba comptant. És una lliçó fonamental dels anys seixanta. A la satisfacció, com diuen els Stones, provant-ho una vegada i una altra. En un país com Catalunya, amb una cultura d’arrel tan catòlica i menestral com la nostra, la fascinació pels entrenadors amb mètode i pel mètode dels entrenadors s’explica fàcilment. Som el país que quan balla compta passes i compassos, quan enlaira la mainada ho fa en colles que formen pinyes, forrellats i manilles, i quan cuina ho fa a base de sofregits, picades i romescos, preparacions prèvies o intermèdies, tant o més importants que el plat final. L’obsessió pel com ens ve de fàbrica. És per això que, quan arriben grans embats, com el clàssic d’avui, que ens agafa amb la infermeria plena, hauríem de recordar-nos sempre de doblar l’aposta i celebrar que hi som, que el podrem gaudir. Quan de petit veus la satisfacció dels teus amics lliscant per la gespa humida, un toll amb gel o damunt la sorra, t’adones d’immediat que l’important i el més urgent és aprendre a lliscar. No des d’on ni cap a on llisques. Ni tan sols per què ho fas. Us han preguntat mai cap a on balleu?