Volem realment un europeu en cap?

Alguna cosa no acaba d’encaixar en l’etern debat sobre una cara visible de la Unió Europea en l’escenari internacional. Quan “ Mrs. Europe”, com es coneix la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, s’erigeix en figura central de la maquinària europea, ningú no està satisfet. Però quan la UE pateix d’insuficient visibilitat i influència en la seva acció exterior,
tampoc.

És lògic. Des de la nostra mentalitat europeista, desitjaríem que la Unió madurés prou per atribuir-li el lideratge que qualsevol president de govern ostenta a escala nacional. Però des de la nostra mentalitat d’Estat membre, som reticents a atorgar a Mr. o Mrs. Europe poders que ultrapassin les seves competències.

I és així perquè, en alguns àmbits, la UE és la veu dels europeus, i, en d’altres, no és més que la corretja de transmissió dels seus estats membres. El mercat interior és gairebé el d’una federació europea, mentre que, en política exterior, la UE no deixa de ser un fòrum intergovernamental participat per 27 capitals d’Estat.

Això explica per què l’activisme primerenc de Von der Leyen a Israel va rebre una dura reprimenda dels estats membres. El Consell Europeu va emetre una declaració per establir “la posició comuna de la UE en relació amb la situació en curs al Pròxim ”, poc després del viatge improvisat en què Von der Leyen va expressar el seu suport sense embuts a la resposta d’Israel als atemptats terroristes de Hamàs.

Hi ha dues coses que són certes: la Comissió Europea no té competèn­cies en la definició de la política exterior de la UE, que consensuen els estats membres, i en el seu suport a Israel Von der Leyen va passar per alt els components bàsics de la diplomàcia de la UE en el conflicte de l’ Orient Mitjà.

Si els civils no poden ser objectiu de guerra a Ucraïna, tampoc no ho poden ser a Gaza

Les conclusions del Consell sempre s’han sustentat en dos principis bàsics: el respecte necessari del dret internacional humanitari i l’ avanç dels dos estats, Israel i Palestina, com a solució política al conflicte. No pas l’“Israel té dret a defensar-se, avui i els dies venidors”, pronunciat per la presidenta de la Comissió poc després que es cometessin els atacs terroristes, una formulació no matisada durant la seva visita a Tel-Aviv, cosa que molts van interpretar com una carta blanca a Benjamin Netanyahu per a les seves accions a Gaza.

Per si fos poc, el comissari europeu d’Ampliació i Política Europea de Veïnatge, l’hongarès Olivér Várhelyi, va anunciar per xarxes socials la suspensió de l’ajuda a Palestina, una decisió que va suposar la vulneració del codi de conducta del col·legi de comissaris i que va ser desmentida al cap de poc temps per altres autoritats.

Es dona la circumstància que, fins i tot els Estats Units, fidel aliat d’Israel, han emès missatges més ponderats des de l’inici de la crisi. El secretari d’Estat, Antony Blinken, es va reunir a Jordània amb el líder de l’ Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas. El president Joe Biden va concloure
la seva visita a Tel-Aviv amb un acord per permetre l’entrada de l’ajuda humanitària i va recordar a Netanyahu que la incursió a Gaza, si s’acaba fent, s’ha de basar en el principi de proporcionalitat.

Conscient de la cacofonia i polèmica generada per la resposta europea, l’alt representant Josep Borrell va matisar les paraules de Von der Leyen i, al seu torn, va redirigir la posició de la UE cap als seus postulats centrals. Al Parlament Europeu es va preguntar: “Per què lamentar una tragèdia [a Israel] ens ha de treure força moral per lamentar-ne una altra [a Gaza]?”. L’acció exterior europea es fonamenta principalment en valors, conscient que li falten el poder i els recursos necessaris per poder actuar com actuen altres potències internacionals.

Si vol liderar amb l’exemple, com ha intentat transmetre durant la guerra d’ Ucraïna, la UE ha d’esgrimir la primacia del dret internacional i dels principis de la carta de les Nacions Unides com a vectors de la seva diplomàcia. Si el tall del subministre d’aigua, electricitat o gas és un crim de guerra a Ucraïna, també ho ha de ser a Gaza. O si la població civil no pot ser objectiu de guerra a Kíiv, tampoc no ho pot ser a la franja. Altrament, el terreny estarà adobat per a les acusa­cions d’hipocresia i d’una doble vara de mesurar en l’aproximació europea als conflictes internacionals –acusacions que la Xina, Rússia, el Brasil o altres actors del Sud Global no es cansen de repetir–.

L’activisme de Von der Leyen a Israel va rebre una dura reprimenda dels estats membres

El problema de la diplomàcia europea no rau, per tant, en qui és la seva cara visible, sinó en la comesa i poders que vulguem donar a aquesta figura. I mentre la política exterior de la UE continuï assemblant-se a una orquestra coral, almenys que els seus actors cantin a l’uníson.