A finals de la dècada dels vuitanta, tothom a Escòcia detestava Margaret Thatcher; les seves reformes ultraliberals eren contestades amb cartells de protesta des de les finestres de les cases. En aquells anys (i en els deu o dotze següents), l’hegemonia la tenien els laboristes. Fins aleshores el nacionalisme era de naturalesa fonamentalment cultural: Walter Scott, inventor d’un passat mític de gaita, kilt i tartan, sí; Robert Louis Stevenson, viatger cosmopolita que va anar a morir a Samoa, no. Tot va canviar quan aquell nacionalisme va saltar a l’arena de la política. Des del començament del segle actual, el vot nacionalista no ha parat de créixer, fins a arribar al quaranta set per cent de l’electorat.
Malgrat tot, sembla que això està a punt d’acabar-se. Les enquestes més recents anuncien el declivi del Partit Nacional Escocès, la imatge del qual ha quedat seriosament malmesa pels agres enfrontaments interns i pels greus indicis de corrupció. Diuen que el laborisme torna a ser hegemònic, com als vuitanta, però segur que les coses ja no seran com llavors: quan el passat torna, ho fa amb robes diferents.
Vaig conèixer bé aquell Edimburg, que va ser el dels meus vint-i-tants anys. El meu Edimburg eren els esquirols dels jardins de Princes Street furgant entre les restes de menjar de les papereres, els bancs de fusta que les vídues donaven a la ciutat per honrar in loving memory els seus marits morts, el petit cementiri adjacent on per casualitat vaig trobar la tomba de Thomas de Quincey, el museu on vaig topar amb la Vella fregint ous de Velázquez, les pintes de cervesa impecablement tirades, el captaire que anava de pub en pub sol·licitant una ajuda per a l’estudi dels efectes de l’alcohol en l’organisme. Aquell Edimburg feia olor del llevat de cervesa de les breweries, dels orins dels borratxos, de l’amaniment avinagrat dels fish and chips, dels tubs d’escapament dels black cabs, dels bassals trepitjats per les botes dels nens, de la pàtina de floridura que cobria parets i teulades.
Hi he tornat al cap de trenta anys i no he reconegut cap d’aquelles olors del passat. L’Edimburg provincià on vaig viure s’ha transformat en una destinació turística de primera magnitud i ja només fa olor de cafè de Starbucks i hamburguesa del McDonald’s: la gent viatja per continuar bevent i menjant el mateix de sempre però en un lloc diferent.
La capital escocesa és un model de renovació: millora la vida dels veïns sense renunciar al turisme
Que consti que no estic en contra del turisme. Al cap i a la fi, tots som turistes així que sortim del barri: l’home és un turista per a l’home. A més, les ciutats turístiques em semblen més vives i animades que les ciutats no turístiques. També més presumides, com si l’exposició al judici forà les induís a empolainar-se i cuidar l’aspecte. Fa trenta anys, Edimburg només rebia visitants durant el mes d’agost amb motiu del seu famós festival, i la resta de l’any era una ciutat més aviat trista, ombrívola, descurada. Ara rep visitants tots els mesos de l’any i continua fent goig passejar-hi. És veritat que, segons a quines hores, no es pot
ni fer un pas per alguns dels seus carrers, però tampoc no n’hi ha per a tant. I, en definitiva, aguantar de tant en tant una petita aglomeració és el mínim a què un ha d’estar disposat quan viatja a una ciutat bonica...
En la meva època, Edimburg també feia olor de les coses del mar, encara que el mar no es veia enlloc i només els esgarips de les gavines informaven de la seva proximitat. Ara Edimburg té el port més a l’abast que mai i, curiosament, ha deixat de fer olor de mar. L’antiga zona portuària, apartada i gairebé marginal fins fa poc, ha estat objecte d’una profunda rehabilitació, i una moderna línia de tramvia l’ha integrat definitivament a la ciutat. ( L’universal so de la campaneta del tramvia quan arriba a la parada és una altra de les novetats edimburgueses.)
Jo, que no soc arquitecte ni urbanista, diria que la capital escocesa és un model de renovació urbana, pensat per millorar les condicions de vida dels ciutadans sense per això haver de renunciar als avantatges del turisme, que tanta riquesa aporta. Sí, per estrany que sembli, de vegades les coses es fan bé. El nou i alhora vell Edimburg ho demostra.
Lee también
