Un president nord-americà a les portes d’unes eleccions és acusat d’abusos sexuals a una menor. Apareix a la Casa Blanca un home anomenat “l’arreglador” que s’inventa primer una malaltia i després un míssil inexistent. Com que no acaba de funcionar, contracta un productor de Hollywood que posa en marxa una suposada guerra amb Albània, un maletí amb una bomba nuclear amagat al Canadà i un heroi de guerra perdut en territori enemic. Aquesta és la trama principal de La cortina de fum, una pel·lícula dirigida per Barry Levinson amb un repartiment de categoria encapçalat per Robert De Niro i Dustin Hoffman.
Però la dada més impressionant de la pel·lícula és que es va estrenar el 1997, fa més de 25 anys. Poc després de la primera guerra del Golf i molt abans de les fantasmals armes de destrucció massiva a Iraq, o l’11-S, o Trump, o les xarxes socials, o els telèfons intel·ligents... Però allà hi és tot. La manipulació de l’opinió pública jugant amb els sentiments patriòtics o amb l’empatia envers la gent que pateix (sobretot si són noies innocents de cara angelical com una joveníssima Kirsten Dunst). La força dels símbols, siguin un lema en llatí macarrònic per a una inexistent brigada militar d’elit o, cançó rere cançó, la narració èpica o propera dels drames més absurds. La importància de controlar en tot moment el relat, per molts salts endavant que calgui fer o delictes a cometre per aconseguir-ho.
Podem rodar falses imatges de guerra des del nostre telèfon
I hem arribat fins a avui, que ni tan sols el genial David Mamet, guionista del film, hauria gosat imaginar-ho. Ja no calen productors de Hollywood per rodar falses imatges de guerra, ho podem fer des del telèfon amb l’editor de vídeos que porta incorporat. No calen periodistes crèduls o estúpids que es deixin manipular (tot i que n’hi continua havent a cabassos) perquè nosaltres mateixos fem la feina de difusió reenviant qualsevol cosa sense parar-nos dos segons a rumiar si pot ser veritat o no.
Una cosa no ha canviat: sigui per la tele o a través del mòbil, continuem sent tan idiotes de creure’ns el que sigui perquè ens ho emboliquen amb un llacet i perquè ens agrada pensar que és de debò. Encara que el fum ens faci plorar els ulls.
Lee también
