L’escriptor canari Benito Pérez Galdós ens va enviar una recomanació als espanyols del futur. Ho trobaran a El equipaje , la primera novel·la de la segona sèrie d’aquell gran fris narratiu que són els Episodios . Galdós escriu: “Escoltin, sisplau, el missatge que envien els morts: reconeixement, reconstrucció i perdó”. Comencem pel “ reconeixement” i la “reconstrucció”. I parlem clar i català, per què no, de llengua, nació i autodeterminació. Parlo eusquera, m’agrada el català, i el gallec sempre va ser present en la meva infantesa com la llengua d’aquesta terra on la pluja entra sense permís. Ho dic perquè consti que sé que reproduir noms en altres llengües sempre és difícil. Però he llegit llibres, com molts de vosaltres, de prestigiosos historiadors i notaris de l’ Espanya radial que parlen del poeta “ Salvador Espriú” en comptes d’Espriu. He vist com al valencià Joan Lluís Vives li simplifiquen el nom fins a anomenar-lo primer Luis i després Vives. També com l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch mutava en el comissari “ José Puch” dels temps de la Inquisició. Una realitat que ho diu tot sobre la mirada urgent a nosaltres mateixos que hem de corregir, no creieu?
Fonamentalment perquè l’article 3.3 de la Constitució espanyola estableix expressament l’“especial respecte i protecció” a totes les nostres llengües pròpies. Els constituents, encara que alguns sense saber-ho, com Galdós, també enviaven missatges al futur. Per això, la pregunta és obligada, deixaran alguns dels “constitucionalistes” de faltar el respecte a les nostres llengües? El seu ús natural al Congrés emana d’un mandat constitucional d’especial protecció que la Carta Magna reclama i exigeix. I per als que temen el seu abast europeu, dir-los que la seva miopia els impedeix de veure que no hi ha carril més curt per constatar un fet: Catalunya no necessita ser un Estat perquè el català sigui reconegut a la UE.
La Constitució va donar entrada al terme ‘nacionalitat’ i va obrir una porta al seu equivalent: la paraula ‘nació’
Parlem de nació. Quan la Constitució espanyola del 1978 va donar entrada a la paraula nacionalitat els constituents eren molt conscients que fent servir aquest terme –està en els debats– obrien una petita porta al seu equivalent: la paraula nació . Alguns distingeixen nacionalitat de nació, perquè la segona té una estructura organitzativa marcada, com deia Ernest Lluch, però per suposat són ànimes bessones. Per tant, dues conclusions: Primera, a Espanya, com a comunitat de comunitats que és, estudiar com perfeccionar el nostre model territorial és d’allò més natural. Va ser, a més, una exigència que, atenció, va acceptar Mariano Rajoy a Pedro Sánchez amb la creació d’una comissió el 2017. I segona, debatre sobre les nostres nacions o nacionalitats és discutir sobre el que ja som, perquè aquestes paraules estan timbrades a la Constitució. La generació de la transició, somrieu, no és una generació sense antecedents.
I ara, l’autodeterminació, que, per cert, ja es va votar. Com li va passar al PSOE amb l’esmena sobre “la República” que va perdre, Francisco Letamendía, d’ Euskadiko Ezkerra, va presentar la seva a favor del dret d’autodeterminació. Si la rellegiu avui veureu que era una senzilla esmena de procediment, una addició al títol VIII realment curiosa. El rebuig va ser majoritari i transversal, i va prevaldre una conclusió: ja ens hem autodeterminat! ( amb tots els pobles d’ Espanya, s’entén). Tot i això, us sorprendrà el resultat, perquè va ser un altre d’aquells missatges cap al futur. Hi va haver cinc vots a favor: el de Letamendía, dos d’ERC, però compte, un de la UCD i un altre socialista. Aquesta “ llavoreta” no es va sembrar amb el procés, sinó llavors. Va ser una equivocació o es va votar realment a favor? Així també som.
Pedro Sánchez alCongrés
I acabem no només amb el perdó, sinó amb l’“exposició de motius” que ja s’està escrivint. Un relat que no necessita “relator”, perquè l’àrbitre som nosaltres. Com hem comprovat, un, les llengües ( Congrés i Parlament europeu); dos, els accents (prestigiar “la pluralitat política i la diversitat territorial”) i tres, les paraules (ja s’està parlant d’“ amnistia”) són determinants. I aquí arribem a la idea central: amnistia és amnistia. Punt. Amnistia per superar les conseqüències judicials i – hi afegim– promoure un futur desitjable. Si l’amnistia aconsegueix precisament establir les condicions per a un futur diferent no només haurà triomfat, sinó que, com Galdós, haurà renovat el seu missatge cap al futur. El que diu que amnistia és reconeixement, reconstrucció i perdó.