Fa vint anys, el 2003, vaig publicar en aquesta mateixa secció un article entusiasta sobre l’art enlluernador de Nicolas de Staël, que es presentava al Pompidou. Explicava la forta expressió de sorpresa davant un artista que negava a la seva pintura vells arguments, per afirmar en l’inquiet univers de les formes la veracitat radical de l’obra d’art, amb una energia admirable, a més. Torno a refer, per dir-ho així, l’experiència sensible estimulada per l’artista rus en una visita a la mostra del Musée d’Art Moderne de París, teixida ara per una proposta polèmica: figuració o abstracció?, dues maneres d’art enfrontades que se succeeixen en el temps del pintor.
Un breu apunt biogràfic. Nicolas de Staël va néixer a Sant Petersburg, a la llegendària fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, on el seu pare, un baró bàltic, era home de confiança a l’administració de la família imperial. A cops d’atzar, la família Staël va abandonar la incandescència bolxevic i es va refugiar a Polònia, mentrestant el jove Nicolas marxava audaç cap a Brussel·les, on va cursar el batxillerat i va començar Belles Arts el 1932. Sense acabar els estudis es va escapar a Holanda, fascinat per Rembrandt i Vermeer, i després d’una experiència mediterrània – Espanya, Itàlia i el nord de l’ Àfrica– es va assentar a París, on es va familiaritzar amb la tradició francesa del paisatge: Corot, Courbet i Cézanne. Però va esclatar la guerra. De retorn a l’ordre, va estudiar amb Léger i va descobrir Braque, una influència potent en la seva evolució formal. L’arribada de l’abstracció li va obrir la porta del mercat nord-americà, que l’associava equivocadament al lirisme cromàtic de l’ Escola de París. Però els aparents difuminats tonals de Staël apuntaven a la figuració emotiva i eludien l’elaborada construcció cromàtica.
El Musée d’Art Moderne de París revisa la pintura de Nicolas de Staël: figuració o abstracció?
La pintura de Staël dissenya de soca-rel una diàfana aventura espacial, com queda demostrat en la present exposició de París. L’espai pictòric és un “mur en què les aus es posen lliurement”, un e ntre imprevist que atrapa tonalitats complementàries i tenyeix la perspectiva per quedar devorada per la superfície plàstica. I aquí apunta la forçada deducció historicista: abstracció o figuració. En una època en què les obres semblen abstractes, el pintor declara que es tracta d’una fantasia al darrere dels llampecs visuals, una mena d’entonació cromàtica, res més. Les formes evoquen amb nitidesa motius del món real, afirma el pintor. Un estratagema de l’entorn acolorit els vestigis materials del qual són vius i perceptibles, actius, en suma. Plans poderosos treballats per subtils modulacions, angulositats gràfiques que matisen l’exigència compositiva. Un manifest antifiguratiu, si volem veure-ho així. La transfiguració dels objectes en arabescs rítmics puntua un espai òptim d’activitat plàstica.
En el muntatge parisenc sobresurten passatges de color decididament abstractes que, tot i això, prefiguren la teulada d’una casa, una fruita o potser una flor. Un mosaic cromàtic de bellesa serena i trama segura de significació estètica. Ville Blanche, Toit s de París i el superb Parc des Princes són obres dels cinquanta que evoquen una coneguda topografia urbana, motius que reincideixen a Les musiciens , o les “ naturaleses desrealitzades”, flotants en l’espai geomètric com “la cendra d’un cigarret tubular en combustió”. Instants màgics de dissolució material que trenquen “un esclat d’eternitat”, una poètica i conclusió potser titubejant que impressiona.
La pintura que viu la seva pròpia dinàmica, amb mirada còmplice i aliena al “ bufit del temps” que imaginava la galerista amiga Jeanne Bucher. El pintor apareix com un creador d’imatges dotat, o potser busca la incisiva imatge del món que proposa la intuïció aquilina de l’artista, potser, ara sí, massa pròxim al rigor provocatiu de l’ Escola de París. Un testimoni en tota regla de l’admiració de Staël pel Picasso blau, els rampells fauves o l’assossegada reflexió visual de Braque. Paradoxalment, a les últimes teles sembla com si els contorns formals fossin una callada enyorança figurativa. Els brillants colors de Matisse són a la vista. Que Staël posés fi a la seva vida bruscament és l’enigma intempestiu d’una tragèdia velada.
Potser em permetrà el lector una anècdota amb lliçó. A mitjans dels anys vuitanta, vaig tractar Anne, filla gran del pintor, amb un grup d’artistes catalans ciutadans de París, amb Bonell i Valls al capdavant. L’admiració rendida de Staël que recullo data de juny del 1931, de turisme per Barcelona i Manresa, rere les empremtes del romànic català, dona peu a una confidència amb Vlaminck: “Els frescos del segle X, XI, i XII són d’una religiositat immensa... impossible descriure el meu entusiasme”. Un rus sentimental, sens dubte.