Bones noves: la Comissió ha autoritzat Espanya perquè, entre el 2024 i el 2026, pugui demanar 93.500 milions d’euros en ajuts i préstecs tous dels programes Next Generation. No està malament: injectar al nostre PIB de l’ordre d’un 2% el 2024 i més d’un 3% el 2025 i el 2026 és, certament, una bonificació. I més per a nosaltres, necessitats d’una inversió que, en el cas de la pública, no aconsegueix recuperar-se.
Tot i això, el que s’ha decidit té peròs: entre altres reformes, l’acord substitueix la reintroducció dels peatges en via d’àmplia capacitat per l’ampliació del transport ferroviari de mercaderies. Raons? Sembla que s’aconseguiria la mateixa reducció d’emissions de CO2. No seré jo qui critiqui l’opció ferroviària, però aquesta sobtada decisió presenta severes objeccions.
Regalarem l’ús gratuït de la nostra xarxa a turistes i transportistes estrangers?
Primera, no crec que tinguem la capacitat d’ampliar substancialment la xarxa ferroviària: al corredor mediterrani, per exemple, no s’observa que la millora impliqui més dotació de vies fèrries; a més, els problemes de rodalies, a Catalunya i també a Madrid, no contribueixen a l’optimisme, i tampoc no el reforcen les dificultats per posar en marxa alguns Perte.
La segona apunta al complex de país ric. Quan l’explosió de la inversió d’alta velocitat amb Zapatero, s’ explica l’estupefacció de representants dels Estats Units davant una xarxa que llavors era la primera en extensió del món. Ara regalarem l’ús gratuït de la nostra xarxa d’alta capacitat als més de 12 milions de turistes que cada any entren per carretera, o als transportistes que procedeixen de Letònia, Romania o altres països de la UE o de fora? Feu un volt per França o Itàlia: som més rics que ells? Més generosos?
Tercera objecció. Amb aquesta mesura s’espera reduir el parc de camions del país? O, si aquest és l’objectiu, quin seria l’estímul de les empreses de transport per abandonar l’ús d’una via gratuïta i fer servir el ferrocarril?
Finalment, cal parlar del doble contingut regressiu. Primer, perquè fins i tot si s’aconseguís reduir l’emissió de CO2, desapareix el principi de qui contamina paga: i els que contaminen no són, certament, aquells amb menys capacitat econòmica; segon, perquè tampoc no sembla gaire adequat finançar la xarxa d’alta capacitat amb impostos: hi ha milions de llars que no la utilitzen i que tampoc no són els més adinerats, amb necessitats socials bàsiques clarament infradotades (sanitat, educació, dependència...).
En resum, un acord que, pel que fa a peatges, està immers en una espessa boira que fa difícil comprendre’n la lògica. Potser convindria que l’Executiu fes un esforç per aclarir aquests interrogants.
Atesa la càrrega que tots suportem per la dura transició energètica, i la que suportarem, ho necessitem urgentment.