Les setmanes prèvies a les eleccions presidencials argentines del 22 d’octubre han accelerat l’esperit combatiu de les organitzacions feministes. L’ideari reaccionari de Javier Milei ha cohesionat recels intestins contra la promesa del candidat d’eliminar el Ministeri de la Dona i derogar la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs. El populisme i l’egolatria del personatge, amplificats fins al paroxisme, han mobilitzat fins i tot la curiositat dels que no coneixem l’Argentina. Per sort, podem accedir als retrats literaris, que completen els excel·lents perfils periodístics que n’expliquen l’origen, l’evolució i els mètodes. Al llibre Galería de celebridades argentinas (Libros del Zorzal), la novel·lista i assagista Pola Oloixarac inclou dos retrats sulfúrics d’aquest individu. En temps d’immediatesa audiovisual, el retrat literari és un luxe. Ens retorna a la percepció pictòrica i activa mecanismes reflexius que enriqueixen l’eficàcia de la mirada. Aquí, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla van apujar el llistó del retrat literari i, a l’Argentina, existeix una sòlida tradició que, recentment, ha quedat expressada al Yo recordaré por ustedes de Juan Forn (Ed. Seix Barral) o en aquesta galeria feliçment corrosiva d’Olaixarac.
Josep Maria de Sagarra i Josep Pla van apujar el llistó del retrat literari i periodístic
Tres perles sobre Milei i, per extensió, sobre la vigència del retratisme de tradició escrita. Primera: “ Milei vive una vida casta junto a sus cinco perros, sus “hijos de cuatro patas”. No se acerca al sexo opuesto ni por la via perruna: no tiene hembras”. Segona: “ Milei no es el candidato de la derecha: es el candidato de la neurodivergencia. Es un hombre que, a falta de atención médica, encontró atención mediàtica”. I tercera: “ El show de Milei es irresistible porque tiene un brillo patológico auténtico: es el . La riquesa de matisos d’un perfil literari s’imposa gràcies a la precisió en les dades –sovint desateses per una presumpció d’estil autocomplaent–, la perspicàcia i el talent de posar-se al servei d’una intenció crítica. Una intenció de recerca d’un distanciament que, fins i tot quan estableix codis de denúncia, ha de deixar créixer els arguments (d’adhesió, discrepància o irrefutabilitat) sense asfixiar-los ni transformar-los en supositoris doctrinals. Si estimeu o us fascina l’Argentina, no us perdeu aquesta galeria en què sovint apareixen celebritats monstruosament genuïnes com Milei. I com sempre que es parla de l’Argentina, reneix el record de la nit en què el periodista Felipe Mellizo va llegir, al final del telenotícies de La 2 i en plena guerra de les Malvines, el poema de Jorge Luis Borges ( Oda escrita en 1966 ) que inclou aquests versos que encara esgarrifen: “Nadie es la patria, pero todos lo somos, / Arda en mi pecho y en el vuestro, incesante, / Este límpido fuego misterioso”.