Ahir va inaugurar temporada el Gran Teatre del Liceu, amb una representació de l’òpera Eugene Onegin , de Piotr Ilitx Txaikovski, a partir d’una novel·la d’Aleksandr Puixkin, amb producció de la Den Norske Opera d’Oslo, el Teatro Real de Madrid i el Liceu.
Va ser el pòrtic d’una temporada en què estan programades, entre d’altres, Turandot , de Puccini, amb direcció escènica de Núria Espert; la Carmen de Bizet amb la que l’innovador director Calixto Bieito va debutar en l’esfera operística fa vint-i-quatre anys; un Messies de Händel amb direcció escènica de Robert Wilson; o una Adriana Lecouvreur coproduïda pel Liceu, la Royal Opera House londinenca, l’Opéra de París, la Wiener Staatsoper i la San Francisco Opera.
El Liceu exemplifica el potencial regenerador d’un carrer ciutadà en vies de degradació
Aquestes i altres peces de la cartellera d’enguany, també les veus contractades, denoten l’ambició del Liceu, el seu afany per mantenir un nivell d’exigència. Hi caldria afegir un programa de ballet de considerable nivell i un altre de conferències amb figures de primera fila com el ja esmentat Robert Wilson, John Adams o el fotògraf Joan Fontcuberta, que s’estrenarà al Liceu amb la seva personal proposta escènica per al Winterreise de Franz Schubert.
El Gran Teatre del Liceu ocupa una posició central a la Rambla de Barcelona, artèria ciutadana de primer ordre, sovint afectada per la sobreexplotació turística que pateix, i que va transformant progressivament la seva identitat, no sempre per bé, com assenyalàvem dimarts.
Com altres carrers principals de la ciutat, la Rambla perd caràcter i estimació entre els barcelonins a mesura que se sotmet a l’imperatiu turístic i s’exposa a un procés de degradació. Tot i això, és igualment cert que la Rambla conserva trets identitaris molt poderosos, de difícil erosió, i que entre aquests destaquen els de caire cultural.
En primer lloc, molt probablement, sobresurt el Gran Teatre del Liceu, que il·lumina un far operístic de gran arrelament local i projecció internacional. Però no és aquesta l’única institució cultural que distingeix la Rambla. Al seu tram superior hi ha teatres com ara el Poliorama, o el centre expositiu de la Virreina, i a l’inferior, més a prop del Mediterrani, hi ha, entre d’altres, el Centre d’Arts Santa Mònica. Per no parlar del Macba o el CCCB als seus voltants.
Aquesta constel·lació cultural ofereix un sòlid front de resistència enfront de l’adotzenament turístic. És convenient reconèixer-ho i defensar-lo, visitant i gaudint d’aquests equipaments tan sovint com sigui possible. No només per al profit dels habitants de Barcelona i dels qui visiten la ciutat. També per restaurar el prestigi i l’esplendor d’aquesta via ciutadana.