Passar l’escombra entre frase i frase
Una polèmica literària
La distribució de tasques amaga desigualtats entre escriptors i escriptores
Els escriptors Melcior Comes i Carlota Gurt es reparteixen les tasques domèstiques i es presten a escenificar-ho per 'La Vanguardia'
Tenen avantatge, els escriptors sobre les escriptores? A l’últim llibre d’Ian McEwan, Lliçons (Anagrama), el narrador assegura que el protagonista als anys vuitanta “guanyava gairebé tant com ella –la seva dona, que després l’abandona i es converteix en una gran escriptora–, havia carregat la meitat de la responsabilitat d’en Lawrence, incloent-hi les nits, era fidel i afectuós, no havia anat mai de geni poeta amb privilegis”, i encara unes pàgines enllà assegura que “ell estava una mica orgullós de si mateix, de la bugada que encara girava dins la rentadora, del terra net del rebedor, del nen satisfet i ben alimentat”. Les cures de la casa i la canalla i el seu pes en el món dels escriptors han estat polèmica recent a les xarxes després d’una entrevista a Sílvia Soler a El Nacional en què l’escriptora deia que “quan un home és escriptor, es tanca al seu despatx a casa seva, tot el món es para i ell escriu. I les dones, quan escrivim, posem una rentadora, piquem a la porta del nen, anem a comprar..., i això crec que encara és així”.
És així, realment? Perquè la xarxa es va omplir a l’instant d’escriptors que asseguraven que posen rentadores –o que en fan, en la típica deriva filològica–, i d’escriptores que denunciaven el not all men (no tots els homes...). Soler ha preferit no entrar en més polèmica, com altres escriptors i escriptores consultats per aquest diari que han preferit no parlar-ne.
Melcior Comes i Carlota Gurt
I és que per molt que públicament els escriptors homes diguin que posen rentadores –per reducció a l’anècdota–, les dades indiquen el contrari: un 78% de les dones dediquen una hora al dia a les tasques de la llar, xifra que baixa al 32% en el cas dels homes (segons l’Índex d’Igualtat de Gènere de la UE). En general, els escriptors coincideixen a dir que s’ocupen de les tasques diàries i s’impliquen en la cura dels fills, però reconeixen, com explica Miquel Adam (autor de L’amo a L’Altra i editor de La Segona Perifèria), que “la càrrega mental és molt diferent i encara l’assumeixen elles, mal que ens pesi”. Tuli Márquez (Les voltes del món, a AlRevés) assegura: “Tot i que he criat una filla escrivint i l’última novel·la l’he fet canviant bolquers a la meva mare, sé que encara hi ha molta feina a fer”.
Bel Olid (el seu últim llibre és Kora, al final de l’escapada, a Fanbooks) assenyala que, precisament, “les dades diuen que el fet que l’home sigui a casa, treballant-hi o perquè no té feina, no augmenta significativament les hores que dedica a fer tasques domèstiques. I encara que tots els escriptors homes catalans fessin totes les hores de tasques a casa, el que molesta de la seva insistència és que ridiculitzen unes afirmacions que són certes, que estan recolzades per tots els estudis que s’han fet, i posant-se ells com a exemple en comptes de reconèixer que potser són una excepció”.
Les dones són molt més lectores que els homes, però publiquen menys i guanyen moltíssims menys premis
“Les desigualtats –continua Olid– són estructurals, estan demostrades i el que hem de fer és reconèixer-les i veure com les solucionem i fem una societat més justa. Vols un gomet? No he vist les escriptores dient que posen rentadores, perquè no és una medalla que es puguin posar”, diu Olid, que apunta cap a la qüestió del privilegi: “Si dic que algú que sigui ric té més possibilitats de publicar un llibre i sortir-se’n, això no posa en qüestió la vàlua dels altres llibres”, i “hem de deixar de tractar els fets com si fossin opinions, perquè la vivència personal és irrellevant, el que cal és mirar quin és el sistema que ens ofega”.
El sector del llibre, a més, té fixada la mirada en les dones, que llegeixen molt més (un 65,1%, per un 58,1% d’homes lectors), però en canvi continuen tenint més dificultats per publicar: a Espanya, un 62% dels llibres són escrits per homes, un 37,8%, per dones, i un 0,2%, segons la base de dades d’ISBN, “no classificats”. Unes xifres que contrasten, en canvi, amb la literatura infantil i juvenil: un 56% tenen autoria femenina, i només un 43,8%, masculina. No és una literatura menor, esclar, però està relacionada amb l’apriorisme de la dona amb la canalla “i també té menys prestigi”, conclou Olid, qui no s’està de remetre un informe sobre el gènere en els premis literaris: segons un estudi de M. Àngels Cabré i Helena Alvarado, entre els anys 2000 i 2014, només un 17,8% dels premis els havia guanyat una dona, percentatge que s’eleva fins a un 36,4% si es tracta d’infantil i juvenil.
Leticia Asenjo assegura que “la custòdia compartida és el gran invent del feminisme”
Leticia Asenjo (Divorci i aventura, La Segona Perifèria) explica que si ha pogut escriure ha estat, en part, per “la custòdia compartida, el gran invent del feminisme”. “No tinc queixes del meu ex, amb qui realment ja ens ho repartíem tot quan estàvem junts, però l’agenda mental encara la duc jo, que en algunes coses reconec que he deixat de lluitar”, diu, i confessa que “abans del divorci no hauria pogut escriure”.
Francesc Parcerisas (La tardor em sobta, Quaderns Crema) es mostra una mica irritat que s’acusi els escriptors generalitzant i defensa que “depèn de les circumstàncies de cadascú, jo em vaig separar i vaig haver de fer tots els papers de l’auca, però estic d’acord que en la cura dels fills encara hi ha camí per recórrer”.
La parella d’escriptors formada per Carlota Gurt (Biografia del foc, Proa) i Melcior Comes (El dia de la balena, Univers), amb fills d’anteriors parelles, conviuen i es reparteixen la feina de casa, s’han deixat fotografiar a casa seva, ell passant l’escombra i ella escrivint, un muntatge tant plausible com si fos a l’inrevés. Gurt explica que a la seva vida “hi ha hagut de tot”, però la càrrega mental sí que l’ha tingut ella. “Els homes culturalment tendim a arrepenjar-nos, és un fet contra el qual hem de lluitar”, es defensa Comes.
Per l’escriptor Adrià Pujol, el fet va més enllà de repartir-se la feina de casa, i reconeix que també a casa la parella assumeix més càrrega mental, i “que no es tracta de dir que es fan les coses, sinó de fer-les”. “És un debat entre persones del primer món paradigmàtic, i no sé si és representatiu, perquè hi ha escriptors que intenten ser un model nou, com el meu personatge Jonàs –d’Els llocs on ha dormit Jonàs, Empúries–, però al final li surt tot al revés”. “Sobretot, però, dins de cada parella ha d’haver-hi un pacte, i s’ha de signar cada dia”, afegeix.
Per Inés Macpherson, depèn de la condició social: “Si tens la vida solucionada, pots escriure, si no, no”
Per Ricard Ruiz Garzón (Mångata, Edebé) és una qüestió de gènere, però que va més enllà. D’una banda té la percepció que “la gent jove ha canviat molt i les noies ho tenen més fàcil ara, però, al final, l’important per escriure és sobretot el factor econòmic i la desigualtat social. Si es pot pagar algú perquè t’alliberi de segons quines feines, es fa, i llavors la desigualtat de gènere potser es corregeix, però en el nostre món la desigualtat social va a més”. El mateix pensa Inés Macpherson (Els fils del mar, Spècula): “Hi ha homes i dones que no cal que facin res més que escriure, així que si tens la vida solucionada pots escriure, si no, no”.
Màrius Serra (La dona més pintada, Proa) és cautelós, perquè tem que “hem entrat en un tema que és un gran tòpic i hi ha una sospita permanent del not all men, però el món literari no és igual que, per exemple, el del futbol, i la correcció política acaba sent una llosa per poder parlar amb naturalitat. A més, si entrem en la intimitat hi ha molts factors”, i assenyala que a més d’escriure sovint cal fer presentacions o anar a actes, “i el temps i la disponibilitat són importants”, alhora que en el seu cas recorda que la seva és “una experiència complexa”, per les necessitats que va tenir el seu fill Lluís –com ja va mostrar a Quiet –. L’escriptor i enigmista també reconeix que “l’escriptura ve de crisis i ferides, i hi ha vegades que això és difícil de conciliar amb la vida familiar”.
Cristina Garcia Molina (Els irredempts, LaBreu) hi veu bona voluntat, però no li sembla fàcil: “Hem avançat en la intenció d’arribar al consens, però no sé si hi arribarem”, conclou.