El vell Brike es recolza en un pal gruixut a tall de bastó per no perdre l’equilibri i caure a sobre de casa seva. Tota la seva vida és a sota els peus. Avança vacil·lant entre una muntanya de pedres de què sobresurten trossos de roba, bigues de fusta, olles recargolades o plàstics de colors. La casa és a dalt d’un oceà de roques que abans eren cases de pedra i carrerons i ara no són res, només devastació.
En Brike s’aguanta la pena i, a falta de paraules, assenyala un matalàs groc esquinçat i encara semicobert de roques que queda uns metres més a baix. Allà, a sota dels seus peus, a sobre del llit, hi havia tota la seva vida: la seva dona. “ La Iamna estava dormint i el sostre li va caure al damunt. La vam treure just d’allà”. En Brike deambula amb l’ànima perduda sobre les restes de casa seva amb les seves dues filles , la Fotma i la Jamila, que vesteixen el mateix, una gel·laba blau fosc, però actuen diferent. La Jamila busca roba entre les pedres i quan troba una peça, la doblega acuradament i la col·loca en una pila. La Fotma només plora. Amb les muntanyes de l’ Atles marroquí de fons, la Fotma està asseguda a sobre de les ruïnes amb tot el que han pogut recuperar de la seva vida: tres maletes negres, una olla, tres teteres platejades i una caixa verda amb sis gots de vidre miraculosament sencers. Cap de les dues dones no pot parlar, així doncs, en Brike torna a demanar la paraula i per primera vegada no li tremola la veu, com si la ràbia hagués fet un pacte amb la fermesa. “Hi havia persones vives! Dissabte vam trobar supervivents, la meva dona Iamna respirava!, però com que no va venir cap ambulància, tots els ferits es van anar morint a poc a poc. Fins diumenge no va venir ningú del Govern i només van venir a comptar els morts, després se’n van anar”. Van comptar 35 morts, i al poblet veí, 84 més. La Fotma escolta el seu pare, es tapa la cara amb les mans i plora encara més.
El Marroc continua acceptant només l’ajuda d’Espanya, el Regne Unit, Qatar i Emirats Àrabs
La vila d’ Anerni il·lustra una màxima universal en una catàstrofe: la lentitud mata. La desídia i l’oblit governamental, també. Quan ahir es complien 72 hores des del terratrèmol al Marroc, el temps límit que resisteixen amb vida sota la runa la majoria de víctimes atrapades, desenes de llogarrets afectats continuaven sense rebre cap ajuda. L’últim recompte de víctimes ascendeix a 2.862 morts i 2.562 ferits. I probablement en falten molts per comptar. Fins ahir no es va començar a construir un campament militar als afores d’ Amizmiz, la principal ciutat als peus de la muntanyes i a 56 quilòmetres al sud de Marràqueix, per coordinar l’ajuda nacional i internacional. Bombers espanyols, que ahir esperaven ordres a Amizmiz, on també va arribar la unitat militar d’ emergències de l’exèrcit espanyol, admetien a aquest diari que ja és tard per trobar molta gent amb vida. “La majoria de cases enderrocades –explicava ahir a aquest diari un bomber– són de pedra i d’una planta, cosa que fa més difícil que es creïn buits o bosses d’aire on les víctimes puguin resistir”. Quatre dies després del sisme, el Marroc continua acceptant només l’ajuda d’ Espanya, el Regne Unit, Qatar i els Emirats Àrabs. De ningú més.
Lee tambiénAlgèria, enfrontada des de fa dècades al Marroc, li allargala mà humanitària
La vila d’ Anerni acumula tots els pecats que mereixen la indiferència governamental. De tot just 120 cases, és una localitat de camperols i pastors humils al final d’una carretera estreta i impossible de sorra blanca, a més d’una hora amb cotxe des d’ Amizmiz. Impossible de debò: així que el camí travessa el poble d’ Azgour, on hi ha desenes d’edificis caiguts i fins i tot la mesquita s’ha esquerdat, és impossible passar-hi. Un lliscament impedeix el pas en un replec estret al costat d’un penya-segat i només es pot continuar a peu. Però es pot.
Per a Zahra i el seu nadó Ahmed el temps es va esgotar: els van trobar sota les pedres encara abraçats
Després de mitja hora de marxa, la solitud de la vila d’ Anerni, que és la de desenes o centenars de pobles de la regió, mostra la realitat dels llocs oblidats. Els veïns són els encarregats de lluitar amb la seva pròpia desesperació. Si a l’entrada del poble hi ha desenes de famílies a les esplanades d’herba o sota l’ombra de les figueres, a mesura que es puja el turó i s’observa el cataclisme són els veïns qui intenten recuperar amb les seves mans els cossos dels seus éssers estimats sepultats. Als peus de diverses cases caigudes, ara un puré de pedres i fustes trencades, un grup d’homes comparteix dos pics i una pala per trobar el cadàver de Saida Ait Aali. Fan torns per compartir l’esforç i poder recuperar l’ alè. La dona és sota les pedres, però no saben on, així doncs, es guien de l’única formanera que permet la mort: per l’olor. Un d’ells s’agenolla, acosta el nas a terra i guia els altres a partir de la fetor del cos en descomposició que emana de les pedres. “És per aquí”, diu. I els altres continuen cavant tan ràpid com poden. Tenen una altra pista: no molt lluny hi havia el cos del seu marit, Hassan ben Aabou, així que ella no pot ser gaire lluny. És impossible guiar-se per alguna altra referència com ara una porta o una finestra perquè tota la casa és reduïda a pedres. En una cantonada hi havia d’haver l’estable, perquè sota d’un munt de runa, hi ha un burro que brama desesperat.
Uns nens, amb poques pertinences, asseguts sobre les ruïnes d'una casa en Tafagajt
Mohamed Ait Hamed espera que els seus veïns trobin la Saida perquè ell no té forces per cavar. A més de la Saida, la seva cunyada, el terratrèmol li va matar la seva mare i el seu germà. Hamed era a Casablanca i això el va salvar. No entén, es nega a entendre, com pot ser que ell hagi arribat fins allà des de tan lluny abans que l’ajuda del Govern. “No ha vingut ningú! Les viles petites com aquesta sempre són les més oblidades en catàstrofes així. No és just. Jo, així que vaig veure què havia passat vaig venir fins aquí molt de pressa. Hem de treure els nostres morts i enterrar-los, és inhumà”. Les pedres que traven el camí fins a Anerni a Hamed li semblen una excusa. “Esclar que és difícil arribar fins aquí amb el camí bloquejat, però hi ha l’exèrcit, els bombers, algú. Si s’hagués actuat abans es podrien haver salvat vides”. Al seu costat, Ali Aladib s’encén també. “Ens estem esperant. Quan vindran? Si arriben ara ja és tard. Cada minut que passa és massa tard”.
“Com que no va venir cap ambulància, tots els ferits es van anar morint a poc a poc”, es lamenta un home gran
Per la Zahra i el seu nadó Ahmed, de 4 anys, segur que ho és. Els van trobar ahir al matí entre la runa, encara abraçats. El vell Laarbi que porta una gel·laba blanca i mig trencada, explica l’escena amb una ganyota torçada als llavis. “Quan va passar el terratrèmol la dona devia abraçar el seu fill per protegir-lo i les pedres els van caure a sobre. A les sis del matí han pogut treure el cadàver d’ella i després han tret el del nen, que encara respirava, però estava malferit. Ha mort poc després”.
Lee tambiénEl Marroc busca contra rellotge els supervivents del devastador terratrèmol
Altre cop dalt del turó de runa, el vell Brike rep una trucada que el connecta per primera vegada amb l’exterior. Ha tornat la cobertura i li truca el seu net per veure com estan. Quan li diu que la seva àvia és morta, se sent un crit a l’altre costat de la línia. Abans de penjar, l’avi li diu al seu net que ha de continuar buscant. Vol trobar la documentació de la seva família, diu, abans que plogui i es faci tot malbé.
El balanç oficial de les víctimes del terratrèmol era ahir a la nit de 2.862 morts i 2.562 ferits
Abandonant a peu la vila d’ Anerni, apareix al final del camí l’ajuda tardana: una excavadora ha retirat les pedres de la ruta i una reguera de cotxes, camionetes i ambulàncies s’adrecen cap a la població. Un noi en una motocicleta obre la comitiva i fa gestos amb la mà perquè el segueixin, com si el seu gest encomanés la pressa que té. És l’únic amb entusiasme. Absolutament ningú a la vila no reacciona. No hi ha crits ni aplaudiments o gestos d’alleujament. L’ajuda arriba per fi, això és tot. Tard.