El millor de tota la polèmica que envolta Luis Rubiales des de diumenge passat és comprovar com la societat espanyola està canviant i està canviant per bé. Que les actituds masclistes i fanfarrones de bona part del patriarcat, que tan bé va retratar Santiago Segura a la seva exitosa saga de Torrente , ja no siguin aplaudides o simplement tolerades, és una realitat de la qual ens hauríem de felicitar. La reacció unànime, i no organitzada, de tants mitjans de comunicació amb línies editorials no precisament coincidents, en contra de Rubiales ha estat una demostració palpable que hi ha línies que ja no es poden travessar. Els seus gestos i les seves declaracions des de diumenge –agafar-se els genitals amb les mans, fer-li un petó a la boca a una de les jugadores de la selecció o qualificar després d’“estúpids” els que li retreien la seva conducta– podia haver passat desapercebut a l’ Espanya dels últims anys, perquè en aquest país hem vist de tot, però la millor notícia del cas Rubiales és que aquest insofrible comportament ja no és acceptable.
La fugida cap endavant que va protagonitzar ahir encara l’enfanga més. Que no recorri a criticar un “fals feminisme” perquè han estat molts els homes que s’han sentit avergonyits per la seva actitud. El càrrec d’aquest senyor no és menor. És el representant del futbol espanyol com a president de la Federació. Després del que ha fet aquesta setmana, està totalment invalidat per exercir-lo. I els acòlits que el van aplaudir ahir a l’assemblea es van posar al seu mateix nivell i no li van fer cap favor.
Rubiales no dimitirà, malgrat que era el que pensava fer fa dos dies, però serà inhabilitat i el seu futur estarà més lluny dels camps de futbol i més a prop dels espectacles de programes de teleporqueria. Ja estan trigant alguns productors a oferir-li alguna tertúlia. Segur que s’inflaria a fer audiència des del seu paper de víctima.
Però la gestió de l’esport necessita una altra conducta. El xou de Rubiales ha estat una prova que la nostra societat no està adormida i que sap reaccionar davant actituds tan primitives. Les coses ja no es fan per collons.