El febrer del 2019, Manuela Carmena deia en una entrevista en aquest diari que confiava que Madrid no sucumbís al tsunami turístic que ja assolava Barcelona. Es basava en què la capital és, per raons òbvies, una ciutat lliure de creuers. Un any després que l’exalcaldessa pronunciés aquestes paraules –en una estança presidida per una tela de Joan-Pere Viladecans– va esclatar la pandèmia. Liderada per Isabel Díaz Ayuso, Madrid es va autoproclamar llavors la capital mundial de la llibertat. Quan la majoria de les ciutats globals s’esllanguien amb el seu lleure tancat i barrat, Madrid se n’anava de copes fins a l’alba. El 31 de desembre del 2021, no pocs barcelonins van agafar l’AVE per acomiadar sense restriccions un any que havia estat infame.
Des del punt de vista sanitari, el resultat de tanta obertura va ser més que qüestionable. Ara bé, com a campanya de promoció, l’èxit va ser indubtable. El 2022, Madrid es va situar, segons l’ INE, per davant de Barcelona com la ciutat més turística d’ Espanya (encara que la capital catalana és la que més estrangers rep). Si Madrid era ja una destinació de turisme de qualitat per la seva gran oferta cultural i de compres, ara es bat, igual que Barcelona, en tots els fronts: també en les modalitats de comiat de solteria, de sexe de pagament, de safari alcohòlic o de presència a Instagram. Com publica avui Viure, un barri tan genuí com Lavapiés es veu abocat per tot això a una ràpida gentrificació. Res que no sàpiguen ja els veïns del Gòtic, del Raval, de Poblenou, de Berlín- Mitte, del Bairro Alto de Lisboa o dels mateixos Malasaña i Chueca. Com a tot arreu, turistes i bohemis vocacionals amb possibles amenacen – amenacem– d’aniquilar aquests fràgils reductes d’autenticitat que fan una ciutat diferent d’una altra.
Frenar el turisme és difícil, entre altres raons perquè tots som turistes, fins i tot a la nostra ciutat. Tan turista és algú empadronat al Guinardó que massifica i beu mojitos a les festes de Gràcia com el que ve d’Oslo, dit això a propòsit de les excloents pintades amb el lema “Són festes de barri si hi ha més turistes que veïnes?”que brollen cada agost al barri. Però governar com si el problema de la gentrificació no existís és incomplir el deure que tenen els governants de vetllar per qui menys recursos tenen.